dilluns, 13 de juny de 2016

"Menys dogmatisme és menys violència" (Gianni Vattimo).

“El pensamiento débil nos hace personas más fuertes”
Gianni Vattimo by Kim Manresa

El pensament feble ens transforma en pensadors dèbils?

Al contrari: ens fa més forts com a persones. Els grans dogmes, en canvi, que proclamen veritats universals i fortes que ho expliquen tot ens condueixen cap al pensament únic...

I vostè apunta, en canvi, que tothom té alguna veritat i ningú no la té tota.

Per superar la vella modernitat dels grans dogmes: comunisme, feixisme, liberalisme, assumim que els ideals absoluts ens condueixen a errors absoluts que desemboquen en experiments totalitaris amb víctimes.

I què proposa per substituir-los?

El pensament feble no afirma una gran veritat de manera positiva: nosaltres no aspirem a substituir aquests dogmes amb els nostres; sinó que ens n’ emancipem debilitant-los.

Per a què?

Per aconseguir el desenvolupament humà, que és el del progrés cap a situacions de menys dogmatisme i, per tant, de menys violència.

El pensament feble només té un paper secundari de desgastador de dogmes?

Un paper subaltern, sí, però també el més efectiu per salvaguardar les nostres llibertats i la nostra autonomia com individus que no se sotmeten al ramat dels dogmàtics.

Però així no es guanyen eleccions.

Què li haig d’explicar! Jo l’he patit sent candidat i sé que és molt més fàcil aconseguir vots quan vens que ets el partit que té la ideologia que soluciona tots els problemes.

Com es pot guanyar dient que tots els teus adversaris també tenen una mica de raó?

I a més advertint que necessitem poders i contrapoders per preservar la llibertat, la diversitat i l’autonomia de l’individu. Això tampoc no arrossega les masses.

La maduresa democràtica seria aprendre a triar el menys dolent per gestionar millor.

Em temo que la majoria dels electors conti­nuen preferint que els prometin la lluna.

I per això, el dogma sempre contraataca.

I perquè tenim una tendència innata a pensar que el natural i desitjable és la imposició d’un poder central i la reducció de les dissonàncies amb una autoritat única, l’imperi...

On és l’imperi ara?

...Jo he estat eurodiputat a Brussel·les, però em temo que la UE està caient ara en aquella deriva unificadora del poder.

Doncs Brussel·les es queixa que no en té.

Lamento que sembli que doni la raó a determinats nacionalismes de dretes, però el cert és que ens convé més que els poders es divideixin en nombrosos petits estats que centralitzar-los a Brussel·les.

No són alguns problemes massa grans per als petits estats?

Per preservar la llibertat, uns poders han de vigilar els altres. En aquesta tensió avança la història i la humanitat. Miri l’Església catòlica...

Ha sobreviscut dos mil anys.

Perquè introdueix les seves pròpies contradiccions i fa dos passos endavant i un cap enrere. Roma va substituir el politeisme clàssic per un sol déu, però, alhora, va imposar un correctiu a la seva unicitat: la Santíssima Trinitat.

Fins i tot Déu necessitava contra poder.

També Marx explica que el capitalisme sempre prepara el seu propi assassí...

...Que són les crisis i recessions de cada cicle, que creen malestar i revolucions.

El dogma imperant avui és el neoliberal, que va ser molt necessari com a contrapoder del comunisme, però indesitjable com a pensament únic i absolut després del fracàs soviètic.

És molt bo tenir idees, però molt dolent tenir-ne només una.

El neoliberalisme, quan es queda sense el contrapoder comunista, es torna absolut. I els seus sacerdots són els economistes institucionals que prediquen incansables el dogma de l’austeritat i ens diuen que siguem emprenedors de la nostra pròpia existència.

Sembla que no hi hagi vida fora de les xifres que sotmeten les persones.

Per ells, Déu és un algoritme. Recorda Temps?

Un Chaplin etern.

Allà les presons de l’home eren les màquines i ara són els ordinadors i els pressupostos que ens imposen l’única veritat possible: treballar davant de les pantalles cada vegada més per menys, produir, gastar ... Fora d’aquesta lògica tot és secundari, irrellevant.

Cap a on avança el neoliberalisme?

Ni fàbriques ni màquines: l’autèntica apoteosi del capitalisme és fer diners amb diners: el seu estadi radical és la bombolla pura...

...Fins que esclata i sant tornem-hi.

Pel camí van sorgint crisis que s’interpreten com molestes interrupcions d’aquella lògica cíclica: els éssers humans destorben. Els refugiats, per exemple... Quina nosa! Aquí estàvem produint lògicament i de sobte hi ha criatures que s’ofeguen i molesten.

Se’ls culpabilitza de la seva desgràcia.

Aquí hi hauria d’haver l’esquerra com a contrapoder que humanitza aquella lògica de diners i mercats sense persones. Però el comunisme ara l’exerceix l’Església, de fet hi ha un influent Papintern, que presideix el papa Francesc, com a Internacional Humanitzadora.

L’Església com a monopoli espiritual asfixia, però com a contrapoder oxigena.

I a mi sempre em va ajudar quan era un nen pobre i immigrant a Torí.

La Contra, entrevista amb Gianni Vattimo: "El pensamiento débil nos hace más fuertes", La Vanguardia 13/06/2016