dimecres, 29 de juny de 2016

Les respostes inapropiades de l'esquerra segons Zizek.

Slavoj Zizek


La victòria del PP a les eleccions del 26-J ha causat estupor entre les files de l’esquerra. Des dels comicis fallits del 20-D, Europa ha viscut tres fets traumàtics que han fet un séc en la consciència de molts europeus: un terrible atemptat a l’aeroport de Brussel·les, la crisi dels refugiats sirians i el Brexit de la Gran Bretanya. Un fantasma recorre Europa, i l’esquerra ha donat una resposta hipòcrita o en el pitjor dels casos ingènua al repte que suposa la immigració, deixant tot el terreny obert perquè hi campin els xenòfobs.

En el seu darrer llibre, La nueva lucha de clases (Anagrama), el filòsof eslovè Slavoj Žižek es proposa desemmascarar els cinc tabús amb què l’esquerra europea afronta les pors de la ciutadania davant l’arribada d’estrangers.

1. “Un enemic és algú la història del qual no has escoltat”. Žižek qualifica aquesta sentència d’estupidesa disfressada de profunda saviesa. A Frankenstein, Mary Shelley fa una cosa que un conservador no hauria fet mai: deixa que el monstre parli per si mateix i expliqui la història des de la seva perspectiva. L’assassí monstruós resulta ser un individu dolgut i mancat d’afecte, que només anhela companyia i amor. El procediment té un límit. No pot ser també que com més sé del meu enemic i com més el comprenc, més monstruós se’m faci el meu enemic?

2. L’esquerra tendeix a menystenir qualsevol menció als valors europeus com si fos una forma ideològica de colonialisme eurocèntric. Massa sovint s’equipara qualsevol referència al llegat emancipador europeu amb l’imperialisme cultural i el racisme. Tendim a rebutjar els valors culturals occidentals (igualitarisme, drets fonamentals, Estat del benestar) just en el moment que, reinterpretats de manera crítica, podrien servir d’arma contra la globalització capitalista.

3. La protecció de la nostra manera de viure és en si mateixa una categoria protofeixista o racista. Vet aquí, segons Žižek, una altra impostura ingènua de l’esquerra, que ha cregut que la defensa de la pròpia manera de viure és donar corda a la xenofobia antiimmigratòria. La veritable amenaça a la nostra manera de viure no són els estrangers, sinó la dinàmica del capitalisme global. Cal demostrar als xenòfobs que el que ells proposen per defensar la nostra manera de viure és una amenaça molt pitjor que tots els immigrants junts.

4. Žižek també critica aquella esquerra que prohibeix qualsevol crítica a l’islam titllant-la d’islamofòbia, ja que no és més que una imatge especular de la demonització populista antiimmigració de l’islam. Com més aprofundeixen en la seva culpa els liberals d’esquerra d’Europa, més els acusen els fonamentalistes musulmans de ser uns hipòcrites que intenten amagar el seu odi envers l’islam. La premissa tàcita dels crítics de la islamofòbia és que l’islam frena el capitalisme global, i per tant cal obviar les reserves que ens plantegi per mor de la Gran Lluita de l’Esquerra. Segons Žižek, les alternatives polítiques que proporciona l’islam desemboquen en un nihilisme feixista, parasitari del capitalisme.

5. Finalment Žižek assenyala el tabú d’equiparar religió polititzada i fanatisme, i una cosa que hi està relacionada: presentar els islamistes com a fanàtics “irracionals” premoderns. L’Europa laica i agnòstica també participa de la cultura religiosa i pot compartir els seus rituals sense creure-hi. Aquesta participació no creient en una estructura religiosa pot ser tan violenta com un fanatisme religiós ‘sincer’. Žižek posa com a exemple aquells ministres israelians que poden no creure en Déu i alhora estar convençuts que Déu ha donat als seus la terra que reclamen. “Amb aquests amics accidentals il·lustrats, qui necessita amics fonamentalistes?”, s’exclama Žižek.

Segons Žižek, la crisi dels refugiats ofereix una oportunitat única perquè Europa es redefineixi a si mateixa, per distingir-se finalment dels dos pols oposats que l’estiren: el neoliberalisme anglosaxó d’una banda i el capitalisme autoritari amb “valors asiàtics” de l’altra. Europa, doncs, es troba atrapada en una gran pinça, entre els Estats Units i la Xina, i les polítiques recents de la Unió Europea no són més que un intent desesperat d’encaixar en el nou capitalisme global. Žižek invoca una idea de Sloterdijk, que en el seu llibre En el món interior del capital, ha sabut veure com “la globalització capitalista no representa només obertura i conquesta, sinó també un món tancat en si mateix que separa l’Interior de l’Exterior. L’espai interior del món del capital no és una àgora ni una fira de vendes a l’aire lliure, sinó un hivernacle que ha arrossegat cap endins tot el que abans era exterior”. Som, doncs, dins l’hivernacle i la gent demana protecció. I a Espanya al PP no li ha calgut ser un partit xenòfob per aixoplugar els ciutadans més atemorits pels fets traumàtics que han marcat la història d’Europa dels darrers sis mesos.

Bernat Puigtobella, Els cinc tabús de l'esquerra davant la inmigració, núvol 27/06/2016