Què hi ha darrera de la cultura de l'esforç?
Des d'una perspectiva sociològica, la cultura de l'esforç es pot relacionar
amb el que es coneix com a meritocràcia. Es tracta d'una organització social que
reconeix el talent, el mèrit, la motivació i l'esforç individual per sobre de la
posició que s'ocupa en l'estructura social. És a dir, defensa les capacitats
individuals més enllà de la classe social, el gènere o l'ètnia de les persones.
La idea del famós Somni Americà (pots aconseguir el que et proposis) es
construeix sobre el concepte de meritocràcia. Un concepte que teòricament, i
només sobre paper, obre la porta a la igualtat d'oportunitats i a la mobilitat
social. Una de les crítiques que s'acostuma a fer als defensors de les societats
meritocràtiques és que si no es garanteix la igualtat d'oportunitats davant de
la capacitat d'esforç, al final es reprodueixen les desigualtats socials. El
talent, el mèrit i la motivació no són fruit d'un innatisme biològic sinó
conseqüència de les condicions socials en què viuen les persones. No és
casualitat que els més talentosos, meritosos i motivats siguin persones de
classes més benestants. Des d'aquesta perspectiva, reivindicar i reclamar més
cultura de l'esforç en un context de crisi com l'actual suggereix tres
reflexions.
En primer lloc, reivindicar la cultura de l'esforç com allò que teníem, que
hem perdut pel camí i que necessitem recuperar per aconseguir allò que volem
suposa la individualització de l'origen del problema. S'obliga a assumir part de
responsabilitat més enllà de la que pertany a cadascú. Quin grau de
responsabilitat té la ciutadania de tot el que està passant? Qui ha confós el
diner amb la felicitat? ¿Els que volien arribar a final de mes amb una certa
qualitat de vida o els que volien arribar a final de mes amb més beneficis que
l'anterior?
En segon lloc, reivindicar més cultura de l'esforç per sortir de la crisi
suposa socialitzar la solució d'un problema que no ha provocat tota la
ciutadania. És a dir, assumir entre tots els plats bruts d'uns quants. Per què
són els ciutadans els que s'han d'esforçar a tenir més paciència quan se'ls
allarga la llista d'espera per ser operats, no arriben les beques menjador o
s'apuja la taxa universitària? Per què no s'exigeix esforç als que tenen més
perquè acceptin l'impost de successions? Per què no s'exigeix esforç a les
entitats financeres que no han actuat correctament perquè cedeixin el seu
control i la seva gestió a l'Estat?
En tercer lloc, reclamar més cultura de l'esforç per recuperar el valor de
les coses i la importància del treball pot ser discriminatori i, segons com,
ofensiu. ¿O bé no suposa esforç a totes les dones que treballen en empreses de
neteja llevar-se a les 5 del matí per anar a netejar les oficines de bancs i
caixes? ¿O bé no suposava esforç a tots els homes, majoritàriament immigrants,
que estaven més de 10 hores al dia posant maons durant el boom de la
construcció? ¿O bé no suposa esforç a les famílies dir als seus fills que no els
poden pagar les colònies de final de curs? ¿O bé no suposa esforç als
treballadors i treballadores renunciar a part del seu sou quan s'adhereixen a
una vaga general? Sense entrar a comparar la importància de cada feina, segur
que està més motivat el que es lleva ben d'hora cada matí per anar a entrenar
uns jugadors de futbol que cobren sous milionaris que el que es lleva cada matí,
una mica abans, per netejar el carrers camí de l'estadi.
La cultura de l'esforç és un discurs que pot funcionar només entre els més
privilegiats. D'una banda, no tothom té la mateixa capacitat d'aconseguir el que
es mereix, les condicions de partida no perdonen: poder estudiar ajuda a
triomfar professionalment. De l'altra, no tothom es mereix el que té: qui es
mereix la pobresa? Reivindicar talent, motivació i mèrit és com reivindicar
solidaritat amb una marató per la pobresa. En tots dos casos existeix el perill
d'individualitzar el problema, socialitzar la solució i discriminar la
població.
Sara Moreno, Més cultura de l'esforç?, Ara, 29/05/2012
Comentaris