La veritat de Parmènides i el futbol.
Un matí de primavera del 1463 a Orvieto, el cardenal
alemany Nicolau de Cusa va veure l'espectacle dels nens corrent darrere una
pilota i va escriure De ludo globi [El joc de l'esfèric], un tractat de
metafísica de l'esfera que recuperant les idees de Plató va provocar una
revolució científica. La teoria (que cap altra cosa vol dir espectacle )
del joc de la pilota va ser iniciada, doncs, per un alemany amant del
calcio, que era fill, per cert, d'un tal Johan Cryfts. Hi ha coses,
amics, que només passen a la realitat.
De ludo globi va tenir una gran influència en
Copèrnic i Galileu. El segon va estudiar en el seu Dialogo sopra i due
massimi sistemi del mondo (1632) la trajectòria aèria d'una pilota llançada
per un jugador expert per provar de comprendre l'efecte combinat de la rotació i
la translació. Cal reconèixer que no estava faltat de raó Valdano quan
assegurava que "el futbol és anterior a si mateix".
Ara podríem parlar de Camus, que va treure profitoses conclusions morals de
la comprensió que la pilota mai no ve exactament per on l'esperes; o de
Wittgenstein, que va tenir la intuïció de la seva teoria dels jocs de llenguatge
mentre veia un partit de futbol; o de Chillida, que va aprendre a pensar en la
relació entre els cossos i l'espai mentre era porter de la Reial Societat... o
fins i tot del papa Pius XII, que un dia va etzibar a un àrbitre: "Així que
vostè és qui va anul·lar ahir dos gols a Itàlia?" Cal entendre la reacció papal,
a diferència dels ateus, que consideren que l'inici del joc còsmic és una
puntada cega; els creients afirmen la prioritat ontològica de la xiulada de
l'àrbitre i la seva posterior supervisió del partit.
Passem a la tarda del 3 de maig del 1961. Heidegger
està nerviós. Ha perdut el domini del seu ésser aquí i tota la culpa la
té el Barça. Heidegger tenia un olfacte molt fi per al futbol. Va ser un dels
primers admiradors de Beckenbauer, a qui veia com una mena de déu antic que feia
explícit amb el seu joc el desvetllament de l'autenticitat de l'existència. Però
era també un aficionat apassionat que, quan televisaven un partit important,
s'oblidava de totes les seves crítiques al món de la tècnica i, ignorant el camí
del bosc, corria fent dreceres pels camps de Todtnauberg per arribar d'hora a
casa de l'únic veí que tenia una Telefunken. Aquella tarda el filòsof estava
neguitós perquè el Barça i l'Hamburg es jugaven el pas a la final de la Copa
d'Europa en un tercer partit de desempat a l'estadi Heyssel de Brussel·les. No
podia estar-se quiet. S'aixecava, s'asseia, gesticulava... amb una tremolosa
tassa de te a la mà. Tres minuts abans d'acabar la primera part Segarra va
passar la pilota a Kocsis i ell la va cedir a Czibor. Heidegger es va
paralitzar. Czibor va xutar amb tanta força que li va trencar el polze a
Schnoor, el porter alemany. La pilota va sortir rebotada i Evaristo, que venia
del darrere, va marcar l'únic gol del partit. En aquell precís moment,
Heidegger, el filòsof de la cura, va perdre l'autenticitat i va deixar caure la
tassa de te a terra com d'altres deixen caure les copes.
Acabo al bar de Mou... el dels Simpson. Els clients
beuen cerveses Duff veient els Isotops de Springfield a la tele. No sóc jo qui
per donar lliçons a ningú, però pensant en ells em dic que hi ha dues maneres
d'estar al camp. Una afirma la presència de la pilota, la veritat rodona,
l'ésser que sempre és, el ludo globi ; l'altra la del jugador. Però
solament la pilota és necessària i tota la resta és contingent. Per això qui
afirma el joc, s'estima la pilota i fins i tot pot fer-nos creure en la
possibilitat de domesticar l'atzar i embridar-lo a una idea de noblesa. Potser
l'existència no sempre té lògica; potser els espais infinits del cosmos ens
ignoren, però és reconfortant saber que, si més no, la rodona veritat de la
pilota ha estat nostra.
A Ignacio Ruiz Quintano, client del bar de Mou; creient d'una altra
fe.
Gregorio Luri, La veritat és rodona, Ara, 13/05/2012
Comentaris