L'AVE i el desinterès pel paisatge.

DÈCADES ENRERE, a l'època de les locomotores de vapor, l'entrada a un túnel produïa una agitació generalitzada. Si era estiu, tothom corria a apujar els vidres d'aquelles finestres practicables. Era inútil: una fumera insidiosa penetrava per escletxes i juntes mal encaixades. Estossecs, llagrimeigs i renecs somorts poblaven l'ambient. La gent arribava a Madrid desfeta, bruta i amb ganes d'oblidar aquell turment de quinze o vint hores, metrallat de parades: que si canvi de màquina, que si esperes per mor de la via única (encara passa entre Tarragona i Vandellòs, una vergonya). La distància, que ara es mesura en temps, ha perdut consistència. Madrid és ferroviàriament propera a Barcelona, Lleida i Saragossa són a tocar una de l'altra. Els quilòmetres són avui dia més curts. Ja no tenen mil segons, com els que caminàvem abans, sinó poc més d'una dotzena. Per això l'AVE retira a modern tren de rodalies.

Algun dels AVE que van de Barcelona a Madrid paren a Guadalajara-Yebes. És un modest baixador envoltat de roures i carrasques que conviu amb una adotzenada urbanització de nova planta i un mar de secans que es perden en l'horitzó. Hi puja passatge amb diaris d'un altre segle, d'aquests que es llegeixen tant a Madrid (amb l'AVE s'hi arriba abans, però la distància continua essent enorme...). En tot cas, el paisatge mesetari que el tren clenxina és preciós, en devesa: suaus ondulacions bladeres constel·lades de rabassudes carrasques esparses, molt de cel per damunt de l'horitzó. Recordo l'emoció que em produí, de jovenet, travessar-lo per primer cop per carretera, a mitja tarda del segon dels dos dies que aleshores durava el viatge, quan la llum s'aprima i s'esmola l'aire.

De Barcelona a Madrid es desplega la geografia ibèrica, en efecte. Una part, si més no: la Catalunya miscel·lània, el Segrià irrigat, els turons guixencs del Monegres, les fèrtils terrasses de l'Ebre, els rabassuts carrascars de l'altiplà... Però la indiferència és general. La gent mira amb desgana la pel·lícula americana de rigor, repassa la premsa, garla amb el veí o s'amorra al portàtil. Ningú presta atenció al veritable espectacle, generosament divers, que regalen els lluminosos finestrals, estancs a fums i polsegueres, oberts a paisatges meravellosos nous de trinca a cada segon. Però ignorats per tothom. No entenc tant desinterès. Hem perdut curiositat. Trobem banals les coses extraordinàries. L'entorn no ens concerneix. Barrem el pas al paisatge sonor amb auriculars que impedeixen l'audició. Per això ens empetitim, perquè l'interior només arriba fins on t'abasten els sentits. Som tot allò que transportem amb els ulls i ens entra per les orelles. El món és allà fora: els colors, les olors, els sons, els paisatges. L'AVE ens porta amb un salt a Madrid per resoldre aquell afer o tancar aquell negoci. Fantàstic. Però perdre's l'entremig és una badada immensa.

Ramon Folch, L'AVE, malson meravellòs, El Periódico, 15/5/2012
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/lave-malson-meravellos-1785005