La crisi sí que té sexe.
D'una banda, en un context de crisi global del model productiu, n'hi ha que,
com Barack Obama, entenen la defensa de l'homosexualitat com una via per marcar
perfil ideològic des de posicionaments progressistes. En aquest cas, s'argumenta
que l'orientació sexual o la identitat de gènere no poden ser motiu de
discriminació per tenir accés als recursos (feina, habitatge, educació...) ni
als drets de ciutadania (matrimoni, maternitat, paternitat...).
Contràriament, n'hi ha que, com el bisbe d'Alcalá, en un context de crisi
material ho aprofiten per restaurar l'ordre moral desterrant debats obsolets fa
més de vint anys. I ell ho fa defensant que "els casos de persones que se senten
atretes per altres persones del mateix sexe es poden resoldre positivament amb
una teràpia apropiada, especialment si la pràctica d'actes homosexuals no s'ha
arrelat". Aquestes declaracions situen l'homosexualitat en el terreny de la
patologia en termes mèdics i en el terreny de l'anomalia en termes socials. Són
un clar exemple del que sociològicament es coneix com un mecanisme per exercir
la dominació a través de l'opressió. Es nega l'existència del grup oprimit, les
persones homosexuals, per tal d'imposar el benefici propi, el manteniment del
matrimoni heterosexual com a sagrat.
D'altra banda, al costat de l'orientació sexual, les conseqüències
quotidianes de la crisi econòmica també tenen rostre de gènere en la mesura que
persisteix la divisió sexual del treball. Els homes i les dones no treballen del
mateix ni el mateix. El 23% de l'ocupació femenina de l'estat espanyol està dins
de l'oferta pública d'educació, salut i serveis socials. És obvi que les
retallades en aquests àmbits tenen unes conseqüències laborals pitjors per a les
dones en comparació als homes. A més, les dones són les principals responsables
del treball domèstic i de cura, i, per tant, les principals usuàries d'aquests
serveis. A la pràctica, això implica que si es retalla en salut i s'escurcen els
postoperatoris hospitalaris, les famílies han d'assumir la cura dels malalts que
s'envien a casa sense estar del tot recuperats. Atès que de família reial només
n'hi ha una, la majoria de les vegades aquesta responsabilitat recau sobre una
dona. Quan s'apuja el preu de les escoles bressol públiques, es dificulta que hi
accedeixin les famílies menys benestants. En molts casos, la solució davant
d'aquesta dificultat és allargar la reincorporació al mercat de treball de la
mare. Quan es retarda i redueix dràsticament la dotació de beques menjador i se
suprimeix la sisena hora dels centres educatius públics, es resta disponibilitat
a moltes famílies perquè la persona que es fa responsable de recollir els nens a
les 12 h, donar-los el dinar i portar-los altre cop a les 15 h a l'escola pugui
buscar feina o treballar. Quan es paralitza el desplegament de l'anomenada llei
de la dependència, augmenta la responsabilitat de cura de les persones
dependents, que moltes famílies afronten en solitud i moltes dones comparteixen
a l'ombra. Al costat dels dèficits en salut, educació i atenció a la dependència
que comporten les retallades de l'estat del benestar, les dones treballadores
i/o usuàries d'aquests serveis també en pateixen les conseqüències.
El cost social de la crisi econòmica no és neutre ni a l'orientació sexual ni
al gènere. Però la crisi econòmica dibuixa un escenari amb un doble atractiu:
d'una banda, avançar en el reconeixement de drets civils no té cap cost
econòmic. D'altra banda, l'elevada taxa d'atur masculí hauria de convidar molts
homes a fer-se més responsables del treball domèstic i de cura.
Sara Moreno, El sexe de la crisi, Ara, 14/05/2012
Comentaris