Bombolla, la gran metàfora.
Cada cop estic més convençut que la naturalesa
d'aquestes metàfores condiciona l'agenda política, i sovint ho fa d'una manera
irracional. Fa només 12 anys, la terrorífica metàfora mil·lenarista de l'
efecte 2000 va produir unes despeses supèrflues de milers de milions de
dòlars arreu del món "per precaució". En realitat es va tractar d'una estafa
gegantina, basada en el fet de portar l'inquietant imaginari del canvi de
mil·lenni fins al límit. Després no va passar res, absolutament res, fins i tot
en aquells llocs on no s'havia fet cap mena d'ajustament específic. L'aeroport
internacional de Banjul (Gàmbia) va funcionar perfectament, tot i que no s'havia
gastat un ral a corregir el problema esmentat. Moltes ciutats russes tampoc no
van moure un dit en relació a la predicció catastròfica: tampoc no va passar
res.
La gran metàfora de la crisi actual és la de la
bombolla. Deriva de la simulació d'una classe mitjana que ja no existia, però
que volia comportar-se com la tradicional, tot accedint a la propietat. D'uns
diners que no hi eren es va passar a uns habitatges que sí que hi són. La
martingala es va traduir en actius financers tòxics, etc. Els estats van actuar
d'acord amb aquella gran simulació, i van fer línies d'alta velocitat o
auditoris a cada poble i llogarret, confiant que es pagarien amb els impostos
d'aquelles falses classes mitjanes, que depenien directament de les subvencions
d'un estat que després pensava recaptar més impostos... per pagar les
subvencions d'on sortien aquells mateixos impostos! Passava com aquells dibuixos
d'Escher que tant em fascinaven de jovenet, on no se sabia si les escales
pujaven o baixaven (si no els coneixen, els recomano que els mirin). La meva
pregunta és: això que acabem d'explicar pot ser metaforitzat raonablement amb
una bombolla? Jo penso que no. Crec, a més a més, que aquesta metàfora fa
prendre decisions absurdes en la mesura que insinua coses que no són, com ara
que, en punxar-la, no queda res de res de cop i volta. Això no és així, sinó tot
el contrari: el problema de la suposada bombolla és justament... el que
ha quedat. Perquè tot i que ara valen poc, els habitatges buits són exactament
on eren.
De ben segur que, si es tracta de fer metàfores, la que s'hi adiu més és la
vella imatge d'una roda on, a còpia de molt moviment, es crea la il·lusió d'uns
recursos que en realitat no existeixen. Observem ara l'episodi des d'aquest
angle. Durant anys, l'Estat va subvencionar generosament la compra d'habitatge,
tant per la via directa com per la de la desgravació fiscal, amb l'argument que
això activava l'economia. I era cert. Aquesta activitat, per descomptat,
generava riquesa, i aquesta riquesa nous impostos... que es feien servir per
tornar a subvencionar directament o indirectament la realització de determinades
activitats, de manera que es generava el miratge del creixement. M'hauria
d'esforçar molt per veure-hi la imatge d'una bombolla, en tot això. Més aviat hi
detecto un cercle que tendeix a la condició d'espiral bulímica. En tot cas,
fixem-nos que les metàfores no surten de franc: si això és una bombolla, el
govern de Rajoy fa bé tornant a incentivar fiscalment la compra d'habitatge; si
es tracta d'alguna cosa semblant a una roda, en canvi, engega de nou un procés
de creixement que, en realitat, és un cercle enganyós que porta al mateix
carreró sense sortida.
Ferran Sáez Mateu, Metàfores que surten cares, Ara, 23/05/2012
Comentaris