Ja ha arribat l'hora de la veritat.

Ara és fàcil veure com es podria enfonsar l'euro, el gran i equivocat experiment d'una unió monetària sense unió política. I no parlem d'una possibilitat remota. Les coses es podrien ensorrar a una velocitat impressionant en qüestió de mesos, no d'anys. I el preu, tant l'econòmic com el polític -que segurament és encara més important-, podria ser enormement elevat.

Però això no ha de passar necessàriament, l'euro (o, si més no, bona part de l'euro) encara es podria salvar. Però per a això caldria que els dirigents europeus, sobretot d'Alemanya i el Banc Central Europeu, actuessin d'una manera molt diferent de la d'aquests últims anys. Han de deixar d'engegar sermons i afrontar la realitat. Han de deixar de fer passar amb raons i, ni que només sigui una vegada, avançar-se als esdeveniments.

Tant de bo pogués dir que sóc optimista.

Vet aquí els fets fins ara: quan l'euro va néixer, es va desencadenar una gran onada d'optimisme a Europa, i al final ha resultat que això és el pitjor que podia haver passat. Grans quantitats de diners van afluir a Espanya i altres estats, que es consideraven aleshores com unes inversions segures. Aquests fluxos de capital van provocar enormes bombolles immobiliàries i enormes dèficits comercials. Posteriorment, arran de la crisi financera del 2008, els fluxos de capital es van aturar, i això va desembocar en una greu depressió econòmica als mateixos estats que havien experimentat el boom.

En aquells moments, el fet que a Europa no hi hagués una unió política es va convertir en un greu desavantatge. Tant Florida com Espanya tenien una bombolla immobiliària, però quan va esclatar la de Florida, els jubilats encara podien comptar que Washington els seguiria enviant els xecs de la Seguretat Social i el Medicare. Espanya no rep cap ajuda comparable. Per tant, l'esclat de la bombolla es va convertir també en una crisi del deute.

La resposta d'Europa ha estat l'austeritat: retallades salvatges de la despesa per intentar calmar els mercats de valors. Però, com qualsevol economista sensat podria haver dit (i ho vam dir, i tant que ho vam dir), aquestes retallades han agreujat la depressió de les economies europees en dificultats, i això ha minat encara més la confiança dels inversors i ha propiciat una creixent inestabilitat política.

I ara ja ha arribat l'hora de la veritat.

Grècia és, de moment, el focus d'atenció. Els votants que estan comprensiblement indignats amb unes polítiques que han generat un 22% d'atur -més del 50% entre els joves- han girat l'esquena als partits que les han imposat. I com que, efectivament, tota la classe política grega va aprovar, després de rebre fortes pressions, una ortodòxia econòmica condemnada al fracàs, el rebuig dels votants s'ha traduït en un augment del poder dels extremistes.

Encara que les enquestes s'equivoquin i la coalició governant aconsegueixi una majoria en les pròximes eleccions, el joc s'ha acabat: Grècia no vol ni pot aplicar les mesures exigides per Alemanya i el Banc Central Europeu.

I ara què? Actualment, Grècia viu el que en anglès se'n diu un bank jog , una retirada massiva de dipòsits (bank run ) però a càmera lenta: cada vegada són més els dipositants que treuen els diners del banc en previsió que Grècia surti de l'euro. Amb els euros que presta a Grècia, el Banc Central Europeu està finançant, de fet, aquesta retirada de fons. Si el Banc Central Europeu decideix (com és probable) que ja no pot prestar més diners, Grècia es veurà obligada a abandonar l'eurozona i a tornar a emetre la seva pròpia moneda.

Un fet així, que demostraria que es pot sortir de l'euro, provocaria, al seu torn, retirades massives de dipòsits dels bancs espanyols i italians. Un cop més, el Banc Central Europeu hauria de prendre una decisió sobre la concessió de finançament per un període indefinit. Si digués que no, l'euro en conjunt esclataria.

De tota manera, amb el finançament no n'hi ha prou. A Itàlia i sobretot a Espanya se'ls han de donar esperances: un context econòmic en què tinguin perspectives raonables de sortir de l'austeritat i la depressió.

Des d'un punt de vista realista, l'única manera de crear aquesta mena de context seria que el Banc Central Europeu abandonés l'obsessió de l'estabilitat dels preus i acceptés, i fins i tot promogués, una inflació a Europa del 3% o del 4% durant uns quants anys (i més elevada a Alemanya).

El BCE i els alemanys detesten aquesta idea, però és l'única mesura que potser salvaria l'euro. Durant els últims dos anys i mig, els líders europeus han respost a la crisi amb mesures de mitges tintes per guanyar temps, però no han aprofitat aquest temps. I ara el temps s'ha acabat.

Així doncs, ¿Europa estarà finalment a l'altura de les circumstàncies? Esperem que sí, perquè la ruptura de l'euro no sols tindria un efecte dòmino que es notaria arreu del món. Les pitjors conseqüències del fracàs de la política europea serien probablement polítiques.

Mireu-vos-ho des d'aquest punt de vista: el fracàs de l'euro equivaldria a una enorme derrota per al projecte europeu en el seu sentit més ampli: l'intent de portar la pau, la prosperitat i la democràcia a un continent amb una història terrible. També provocaria el mateix efecte que ha tingut a Grècia el fracàs de les mesures d'austeritat: desacreditaria els partits polítics majoritaris i donaria ales als extremistes.

Així doncs, a tots ens interessa molt l'èxit d'Europa, però és dels europeus mateixos de qui depèn la consecució d'aquest èxit. El món sencer espera a veure si estan a l'altura d'aquesta missió.

Paul Krugman, L'Apocalipsi no gaire lluny, Ara, 20/05/2012