Origen antropològic del populisme.
Alguns filòsofs del passat intuïren aquesta doble composició antropològica.
Un dels més interessants és Hobbes. En contra del que a vegades es diu, Hobbes
no defensa que els humans siguin egoistes per naturalesa. Això fa perdre de
vista els dos punts claus de la seva concepció: la idea que la cooperació
resulta impossible quan no existeix confiança entre els humans, i que aquesta
confiança resulta impossible si no hi ha un poder polític eficient, capaç de fer
complir la llei i els acords. Sense aquest poder no resulta racional esperar que
els altres compleixin la seva part dels pactes cooperatius. Hobbes descriu la
impossibilitat de la indústria, la cultura, el coneixement, les arts i la
societat en absència d'un govern capaç de mantenir la pau i fer complir les
normes i acords. La confiança esdevé, així, una peça angular de la convivència
de les col·lectivitats, però es tracta d'una virtut políticament induïda. En
dues frases memorables, manté que quan no hi ha un govern efectiu, "la vida dels
homes és solitària, pobra, perillosa, brutal i curta"; mentre que "els acords
sense l'espasa no són més que paraules".
Quan sobrevenen crisis agudes com l'actual i els governs es mostren
desconcertats i impotents, la confiança es torna un bé escàs. La tònica general
és la desconfiança. Es constata desconfiança envers la classe política, que no
troba sortides més enllà de prendre mesures d'austeritat que no incentiven la
recuperació i que laminen el benestar de bona part de la població; desconfiança
envers les institucions de la Unió Europea, uns actors dèbils i secundaris;
desconfiança envers els bancs, inductors de la crisi; desconfiança dels joves
envers un món heretat que no els ofereix perspectives; desconfiança entre els
mateixos ciutadans, sovint barrejada amb aspectes ètnics o religiosos; etc.
La desconfiança incentiva discursos i actituds de caràcter populista, tant de
dretes com d'esquerres. Es tracta de moviments amb anàlisis molt primàries,
focalitzades en crítiques genèriques als "polítics", la "immigració", el
"capitalisme", etc.
Els populismes són contradictoris amb els valors liberals i afavoreixen
versions autoritàries de la democràcia. El drama dels governs europeus actuals
és que les jugades els passen per dalt. En absència d'una governança
internacional es troben superats per la lògica dels fets. Uns fets que han
convertit els governs en els ostatges paradoxals de la mateixa lògica financera
que ha provocat la crisi i a la qual s'han abocat a salvar. Les societats
aguanten, però s'estan acumulant els motius per a un esclat social. Els
populismes troben terreny adobat en la pèrdua progressiva de qualitat en el
benestar i en el funcionament d'unes democràcies cada vegada més opaques i
tecnificades.
Les democràcies liberals es caracteritzen per la protecció dels drets
individuals i col·lectius, i per l'objectiu d'evitar la conclusió pràctica de
Hobbes en favor d'un poder absolut -ja sigui exercit per una persona o per una
assemblea-. Però també cal que no s'oblidi mai la principal lliçó del filòsof
anglès: el poder polític és l'actor principal perquè hi hagi una confiança
social sense la qual la convivència es degrada i part dels humans es mostren
mentalment primitius i pràcticament violents. Combatre les causes dels
populismes pertany a la defensa d'uns valors i d'unes institucions que ha costat
segles d'aconseguir.
Ferran Requejo, Democràcia, desconfiança, populismes, Ara, 06/05/2012
Comentaris