Tenir una tarja sanitària, encara no és un fet extraordinari.


Encara que costi de creure, divendres passat vaig fer servir per primer cop un Centre d’Atenció Primària. Mai abans no m’havia calgut fer ús de la Seguretat Social Espanyola i només tinc la tarja sanitària des de fa uns cinc o sis mesos. Tinc la inèrcia de ser estrangera, passo molt temps fora i he tingut la sort de no haver hagut d’anar mai d’urgències. Bé, un cop, fa anys, vaig caure de la moto i una ambulància em va portar a l’Hospital de Mataró però com que no volia que preocupessin a la meva família abans de saber què era, vaig entrar amb un número que eren un seguit de zeros. El que en una sèrie americana d’avui se’n diria un John Doe: persona desconeguda. Finalment no va ser res, jo tenia 16 anys, estava espantada i un infermer molt amable em va deixar marxar després de fer curses amb cadires de rodes en una rampa del soterrani –de l’antic hospital de Mataró, és clar. Avui aquestes coses ja gairebé no es poden fer…

Sigui com sigui, fa uns mesos vaig fer-me la tarja sanitària. I divendres quan en vaig fer ús, vaig quedar fascinada. Absolutament meravellada. Potser nosaltres no ens n’adonem perquè és un dret del que hem gaudit de fa tants i tants anys que no ho considerem res extraordinari. Però ho és. Absolutament extraordinari. Perquè tot i la corrupció i les persones que no haurien de fotre’ns els diners i ens el foten sense pena ni glòria (a vegades amb glòria, per desgràcia) o el desastre financer que hem estat abonant, molts de nosaltres, si ens passa res, podem trucar per telèfon, demanar cita, anar a un metge, que ens rebi, que ens examini, que ens faci un diagnòstic, ens derivi i ens doni medecines. Ho pensem o no: és extraordinari. Tot això per l’import del medicament que va resultar de 8€. I ja sé que les retallades i la impudícia de molts dels qui es fan càrrec del diner públic, sovint són injustes. Però tot i així: estar malalt i tenir accés a la salut, és extraordinari en un context internacional. I ho sé perquè he viscut a països rics, com ara els Estats Units, on no existeix un servei sanitari com el nostre. I també he viscut a països… com en diem ara? en vies de desenvolupament? menys afavorits…? En fi, països pobres: sense un accés col·lectiu a la nutrició, la salut i l’educació bàsica. Hi ha una frase que s’escolta sovint a països així: no em puc posar malalta perquè no ho puc pagar. I és descriptiu: milions de persones d’arreu del món no es poden permetre estar malaltes. Però nosaltres sí. Nosaltres podem tenir un peu buit, necessitar unes plantilles, demanar hora al CAP del poble, ser atesos, rebre l’orientació que ens cal per solucionar-ho i no pagar. I entenc que no és que sigui gratuït, sinó públic. Però, tot i així, ho podem fer. Ens ho podem permetre. I a mi em va deixar parada utilitzar per primer cop aquest servei. A mi i als milers d’immigrants que viuen a casa nostra i que, per sort, poden fer servir la Seguretat Social o les escoles públiques de qualitat, per a posar dos exemples. O a totes les persones que recorden un país més pobre i encara avui se senten afortunats de tenir drets. Així que quan ens queixem de totes les coses que no tenim i totes les coses que ens treuen, hauríem de recordar tot el que sí que tenim. I posar perspectiva per aprendre a pensar: Uf, quina sort! D’aquesta, me’n sortiré. No és així per tothom, ho sé. Però que sigui així per milions de persones és extraordinari. Ens n’adonem o no. I crec que hauríem de saber què tenim, abans de veure què ens falta.

Lolita Bosch, Fer servir el cap, Público, 29/01/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"