Tenir una tarja sanitària, encara no és un fet extraordinari.
Sigui com sigui, fa uns mesos vaig fer-me la tarja sanitària. I divendres
quan en vaig fer ús, vaig quedar fascinada. Absolutament meravellada. Potser
nosaltres no ens n’adonem perquè és un dret del que hem gaudit de fa tants i
tants anys que no ho considerem res extraordinari. Però ho és. Absolutament
extraordinari. Perquè tot i la corrupció i les persones que no haurien de
fotre’ns els diners i ens el foten sense pena ni glòria (a vegades amb glòria,
per desgràcia) o el desastre financer que hem estat abonant, molts de nosaltres,
si ens passa res, podem trucar per telèfon, demanar cita, anar a un metge, que
ens rebi, que ens examini, que ens faci un diagnòstic, ens derivi i ens doni
medecines. Ho pensem o no: és extraordinari. Tot això per l’import del
medicament que va resultar de 8€. I ja sé que les retallades i la impudícia de
molts dels qui es fan càrrec del diner públic, sovint són injustes. Però tot i
així: estar malalt i tenir accés a la salut, és extraordinari en un context
internacional. I ho sé perquè he viscut a països rics, com ara els Estats Units,
on no existeix un servei sanitari com el nostre. I també he viscut a països… com
en diem ara? en vies de desenvolupament? menys afavorits…? En fi, països pobres:
sense un accés col·lectiu a la nutrició, la salut i l’educació bàsica. Hi ha una
frase que s’escolta sovint a països així: no em puc posar malalta perquè no ho
puc pagar. I és descriptiu: milions de persones d’arreu del món no es poden
permetre estar malaltes. Però nosaltres sí. Nosaltres podem tenir un peu buit,
necessitar unes plantilles, demanar hora al CAP del poble, ser atesos, rebre
l’orientació que ens cal per solucionar-ho i no pagar. I entenc que no és que
sigui gratuït, sinó públic. Però, tot i així, ho podem fer. Ens ho podem
permetre. I a mi em va deixar parada utilitzar per primer cop aquest servei. A
mi i als milers d’immigrants que viuen a casa nostra i que, per sort, poden fer
servir la Seguretat Social o les escoles públiques de qualitat, per a posar dos
exemples. O a totes les persones que recorden un país més pobre i encara avui se
senten afortunats de tenir drets. Així que quan ens queixem de totes les coses
que no tenim i totes les coses que ens treuen, hauríem de recordar tot el que sí
que tenim. I posar perspectiva per aprendre a pensar: Uf, quina sort! D’aquesta,
me’n sortiré. No és així per tothom, ho sé. Però que sigui així per milions de
persones és extraordinari. Ens n’adonem o no. I crec que hauríem de saber què
tenim, abans de veure què ens falta.
Lolita Bosch, Fer servir el cap, Público, 29/01/2012
Comentaris