Gravitació i existència tridimensional.


La gravitació ha condicionat tota la nostra existència des d'aquell dia remot en què vam ser una sopa de bacteris fins a la complexa humanitat que som avui. Qualsevol parell de cossos s'atrauen amb aquella força o, si es vol, tot cos està sotmès a la força de gravitació exercida per la suma de la resta de cossos existents en la realitat. Sobre la superfície del planeta Terra aquest resultat global es diu pes.


El pes d'un individu viu condiciona els seus possibles moviments: corrent, saltant, reptant, excavant, nedant, bussejant, planant, volant... La vida va sorgir a l'aigua i la veritat és que en aquest medi es va quedar durant milers de milions d'anys. A l'aigua l'empenta d'Arquimedes anul·la el pes amb facilitat, de manera que la mobilitat hi és suau, contínua i delicada. El primer animal que va aconseguir sortir de l'aigua es va trobar així amb moltes possibilitats insospitades, però també amb una sorpresa majúscula: el seu propi pes. El preu per abandonar el paradís marí tridimensional va ser la servitud d'haver de quedar-se enganxats a la superfície del terreny per la immisericordiosa força de la gravetat.

Els núvols floten en l'aire pel mateix que els peixos ho fan a l'aigua, però fins a la invenció del vol per part dels insectes, fa uns 300 milions d'anys, cap ésser viu es desplaçava voluntàriament per l'aire. I es va haver d'esperar 200 milions d'anys més perquè els primers rèptils planadors o les primeres aus voladores centressin l'enveja profunda de la resta de les criatures vivents. La llibertat és la clau del gaudi.

Un rail de tren o una carretera restringeixen la llibertat a un dels dos possibles sentits de la marxa. Trencar aquesta linealitat estén la mobilitat a una superfície i en aquest espai creix la llibertat de les direccions possibles, però ¡quina esclavitud no poder-se enlairar de terra! A l'interior d'una selva es recupera la llibertat de les tres dimensions sense necessitat encara de planar o de volar perquè, si la selva és prou espessa, llavors a prop de cada punt d'un volum hi passa un suport vegetal, una branca, un tronc o una liana. Un peix a l'aigua, un ocell en l'aire o un mico en l'espessor de la selva disfruten de la llibertat del genuí espai de tres dimensions. Un tren tria linealment, un animal terrestre escull superficialment, però un peix a l'aigua, un ocell en l'aire o un mico en l'espessor de la selva escullen tridimensionalment. És la llibertat suprema de moviments en el si d'un camp gravitatori. És l'emoció duradora del bussejador, l'emoció temporal del paracaigudista, l'emoció efímera de l'acròbata...

No havia tornat al circ des que era petit, però divendres de la setmana passada vaig assistir a l'estrena del nou espectacle del Cirque du Soleil a Barcelona. Crec que encara no he acabat de tancar la boca del tot. Encara tinc, tres dies després, la ment plena de bellesa, de color, de música i, sobretot, d'aquella felliniana ingravidesa. Alguns amics, més experts en aquests espectacles, se sorprenen de la meva sorpresa i em recomanen que disfruti mentre pugui perquè tot acaba cansant. He decidit no cansar-me mai d'un espectacle així i ja sé per què puc assegurar tal cosa.

El Cirque du Soleil és un espectacle en les seves plenes tres dimensions. ¡Això sí que és un genuí 3D! Pocs ho són. En general, qualsevol altre espectacle es desenvolupa amorrat a un món de dues dimensions obligat per la despietada força de la gravitació: teatre, cine, futbol, òpera, música, dansa, natació... excepte potser per algun salt efímer en atletisme, bàsquet o ballet. I una cosa així no s'aconsegueix amb un truc òptic (ningú reparteix ulleretes a l'entrada i les recull a la sortida); tot consisteix en una cosa molt més ambiciosa com és anul·lar i burlar les forces de la gravitació segons totes les formes imaginables. En efecte, un cos solca l'aire per caiguda lliure, perquè el seu pes està confiat a la tensió d'un cable invisible, perquè rep l'impuls d'uns músculs o d'un altre material elàstic, perquè rep l'impuls d'una palanca, perquè puja o baixa per un artefacte en equilibri inestable, perquè una empenta d'Arquimedes neutralitza el pes... Tot el colossal escenari està contínuament ple de cossos que floten, pugen, cauen, llisquen, volen i planen per tot el volum de l'espai.

El cas més poètic és el de la petitíssima Valentina suspesa de tres o quatre enormes globus evolucionant amb elegants piruetes sobre els caps dels espectadors. Valentina fa en l'aire el mateix que fa un peix a l'aigua. El càlcul no és fàcil perquè el pes de Valentina ha de ser aquí lleugeríssimament superior a l'empenta dels globus per així baixar lentament i elevar-se a petició de qualsevol estímul (i no lleugeríssimament inferior, amb la qual cosa acabaria condemnada al sostre de la carpa). La minúscula gran Valentina ha de mimar la petitesa del seu cos. Volar és bussejar en l'aire.

Jorge Wagensberg. La física del Cirque du Soleil, El Periódico, 28/01/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"