Gravitació i existència tridimensional.
El pes d'un individu viu condiciona els seus possibles moviments: corrent,
saltant, reptant, excavant, nedant, bussejant, planant, volant... La vida va
sorgir a l'aigua i la veritat és que en aquest medi es va quedar durant milers
de milions d'anys. A l'aigua l'empenta d'Arquimedes anul·la el pes amb
facilitat, de manera que la mobilitat hi és suau, contínua i delicada. El primer
animal que va aconseguir sortir de l'aigua es va trobar així amb moltes
possibilitats insospitades, però també amb una sorpresa majúscula: el seu propi
pes. El preu per abandonar el paradís marí tridimensional va ser la servitud
d'haver de quedar-se enganxats a la superfície del terreny per la
immisericordiosa força de la gravetat.
Els núvols floten en l'aire pel mateix que els peixos ho fan a l'aigua, però
fins a la invenció del vol per part dels insectes, fa uns 300 milions d'anys,
cap ésser viu es desplaçava voluntàriament per l'aire. I es va haver d'esperar
200 milions d'anys més perquè els primers rèptils planadors o les primeres aus
voladores centressin l'enveja profunda de la resta de les criatures vivents. La
llibertat és la clau del gaudi.
Un rail de tren o una carretera restringeixen la llibertat a un dels dos
possibles sentits de la marxa. Trencar aquesta linealitat estén la mobilitat a
una superfície i en aquest espai creix la llibertat de les direccions possibles,
però ¡quina esclavitud no poder-se enlairar de terra! A l'interior d'una selva
es recupera la llibertat de les tres dimensions sense necessitat encara de
planar o de volar perquè, si la selva és prou espessa, llavors a prop de cada
punt d'un volum hi passa un suport vegetal, una branca, un tronc o una liana. Un
peix a l'aigua, un ocell en l'aire o un mico en l'espessor de la selva disfruten
de la llibertat del genuí espai de tres dimensions. Un tren tria linealment, un
animal terrestre escull superficialment, però un peix a l'aigua, un ocell en
l'aire o un mico en l'espessor de la selva escullen tridimensionalment. És la
llibertat suprema de moviments en el si d'un camp gravitatori. És l'emoció
duradora del bussejador, l'emoció temporal del paracaigudista, l'emoció efímera
de l'acròbata...
No havia tornat al circ des que era petit, però divendres de la setmana
passada vaig assistir a l'estrena del nou espectacle del Cirque du Soleil a
Barcelona. Crec que encara no he acabat de tancar la boca del tot. Encara tinc,
tres dies després, la ment plena de bellesa, de color, de música i, sobretot,
d'aquella felliniana ingravidesa. Alguns amics, més experts en aquests
espectacles, se sorprenen de la meva sorpresa i em recomanen que disfruti mentre
pugui perquè tot acaba cansant. He decidit no cansar-me mai d'un espectacle així
i ja sé per què puc assegurar tal cosa.
El Cirque du Soleil és un espectacle en les seves plenes tres dimensions.
¡Això sí que és un genuí 3D! Pocs ho són. En general, qualsevol altre espectacle
es desenvolupa amorrat a un món de dues dimensions obligat per la despietada
força de la gravitació: teatre, cine, futbol, òpera, música, dansa, natació...
excepte potser per algun salt efímer en atletisme, bàsquet o ballet. I una cosa
així no s'aconsegueix amb un truc òptic (ningú reparteix ulleretes a l'entrada i
les recull a la sortida); tot consisteix en una cosa molt més ambiciosa com és
anul·lar i burlar les forces de la gravitació segons totes les formes
imaginables. En efecte, un cos solca l'aire per caiguda lliure, perquè el seu
pes està confiat a la tensió d'un cable invisible, perquè rep l'impuls d'uns
músculs o d'un altre material elàstic, perquè rep l'impuls d'una palanca, perquè
puja o baixa per un artefacte en equilibri inestable, perquè una empenta
d'Arquimedes neutralitza el pes... Tot el colossal escenari està
contínuament ple de cossos que floten, pugen, cauen, llisquen, volen i planen
per tot el volum de l'espai.
El cas més poètic és el de la petitíssima Valentina suspesa de tres o
quatre enormes globus evolucionant amb elegants piruetes sobre els caps dels
espectadors. Valentina fa en l'aire el mateix que fa un peix a l'aigua.
El càlcul no és fàcil perquè el pes de Valentina ha de ser aquí
lleugeríssimament superior a l'empenta dels globus per així baixar lentament i
elevar-se a petició de qualsevol estímul (i no lleugeríssimament inferior, amb
la qual cosa acabaria condemnada al sostre de la carpa). La minúscula gran
Valentina ha de mimar la petitesa del seu cos. Volar és bussejar en
l'aire.
Jorge Wagensberg. La física del Cirque du Soleil, El Periódico, 28/01/2012
Comentaris