Treball, desesperació, servitud.


Vull creure que el projecte de construir una mena de Las Vegas a Barcelona no és més que una d’aquestes notícies berlanguianes que es van esvaint amb el temps, com el projecte del megaparc Paramount a Múrcia o aquella idea semblant i encara més autèntica de construir una ciutat per al vici i el glamur als Monegres. I vull creure que el viatge del novembre passat del conseller Mas-Colell a Nevada, a despit de les informacions oficials, el va fer només per relaxar-se amb unes manetes de blackjack i no pas per tractar amb aquells magnats horribles. Vull creure que el meu Govern mai no ha tingut intencions serioses respecte que aquesta broma del capitalisme xaró arribés a caure sobre la pàtria catalana.

I ho vull creure no només perquè el projecte sigui una absoluta bajanada, una beneiteria còsmica, una catàstrofes social, geogràfica i, sobretot, econòmica. Sinó perquè és un obscè engany a la població més desesperada i atemorida. L’únic argument que s’esgrimeix quan s’ofereix a les autoritats (generalment de països corruptes i desestructurats) un projecte tan estúpid és el de crear llocs de treball. Uns 200.000, diuen. Jo, que ja em vaig creure Felipe quan va prometre allò dels 400.000 llocs de treball, no trempo gaire amb aquestes macroxifres. Perquè quan algú et diu que allò serà com Las Vegas, mai saps per què, però sempre s’acaba assemblant a Terra Mítica.

Però el que és interessant del tema és el concepte mateix de lloc de treball. Tots estem veient com el feixisme capitalista avança ràpidament i sense violència gràcies a l’eficàcia del seu llenguatge, de l’eufemisme. I crear llocs de treball és un dels més màgics i poderosos. El verb crear, vinculat a la divinitat, és poderós, certament. Sembla que l’empresari, dotat de poders taumatúrgics, fa brollar riquesa del no-res. La locució lloc de treball també és acollidora. Té aires de lloc còmode i feliç. La pregunta és: realment aquest projecte el que ofereix són llocs de treball? Perquè una cosa és treballar i una altra, tenir lloc de treball. Aquest últim concepte va lligat a uns drets, a un salari no alimentari i una capacitat de negociació personal i col·lectiva. El que vol el ianqui, pel que hem llegit, és una mena d’illa feudal al bell mig del Principat. Dit d’una altra manera, vol muntar una plantació esclavista amb aires de resort. Els romans ocupaven molta gent a les seves galeres i els sudistes donaven feina a milions d’esclaus, però ningú no gosaria dir que van “crear llocs de treball”. Las Vegas Catalunya no en crearà ni un de sol. El que farà serà aprofitar la desesperació per convertir-la en servitud. Hem de ser molt conscients que l’explotació no és treball. Almenys tal com l’enteníem en un Estat social i de dret. I els governs només poden promocionar-la per dos motius. Perquè reneguin de la democràcia o per sadomasoquisme. Vull creure que aquella cosa tèrbola del cervell de Mas-Colell que el va portar a Amèrica té més a veure amb la segona opció que no pas amb la primera. Pensin una mica, sisplau: creuen que aquesta mena de projectes vénen a deixar riquesa o a emportar-se plusvàlua?

Vull creure que d’aquí uns anys riurem del viatge del conseller i que ja tindrem clar que remar a cop de fuet emmanillat al banc d’una galera no és el mateix que tenir un lloc fix en una empresa low cost de transport logístic internacional.


Antonio Baños, Què és un lloc de treball?. Público, 27/01/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"