Els postulats del nacionalisme.

a) El nacionalisme manté que la humanitat està repartida entre unes entitats discretes i identificables que anomena nacions, els trets diacrítics són variables i no essencials al concepte (poden ser la raça, la llengua, la cultura, la religió, la història, els símbols o la voluntat de ser-ho). Aquestes entitats anomenades nacions són anteriors i exteriors al procés constituent de la comunitat.

b) Aquestes nacions són les unitats bàsiques i necessàries perquè una comunitat política es constitueixi correctament, de manera que un govern no és legítim si no es correspon amb una nació. És conseqüència d'això que la sobirania última, entesa com "poder de fundar una comunitat" o com "la competència sobre les competències", correspon a la nació. El nacionalisme és així una teoria tant sobre el titular de la sobirania com sobre la font de la legitimació que ostenta.

c) És missió mínima de tot govern conservar la nació que està a la base i, per tant, conrear i aprofundir els trets diacrítics que distingeixen la concreta nació de què es tracti mitjançant la seva més plena difusió entre la població de la unitat política.

d) Tota nació tendeix inexorablement a la estatalitat, ja que la forma estatal és precisament la que ha adoptat tota comunitat política que es consideri autònoma i lliure en la modernitat. En aquells casos en què el nacionalisme està immers en fenòmens institucionals supraestatals (com pot ser el de la Unió Europea) defensarà congruentment que les unitats bàsiques participants en aquestes institucions siguin les comunitats nacionals, tinguin aquestes forma estatal o no, i siguin o no sobiranes en un sentit estricte.


José María Ruiz Soroa, Nacionalismo y democracia, Claves de razón práctica, nº 218, Diciembre 2011