Que caigui sobre tu tot el pes de la veritat.

Immanuel Kant
No fa gaire, seguint els passos de Jonathan Swift i el seu pamflet L'art de la mentida política , del 1712, vaig escriure un article sobre els grans mentiders i em vaig referir a l'antiquíssima disputa entre moderats i rigoristes. Els primers reconeixen que, en última instància, és admissible dir unes quantes mentides (per exemple, en nom de la diplomàcia o la cortesia), mentre que el segon grup sempre ha mantingut que no s'ha de mentir mai, ni tan sols per salvar-li la vida a algú.

Va ser sant Agustí, que era un rigorista, qui va plantejar el clàssic dilema de "l'assassí a la porta": un pobre desgraciat, que busca refugi a casa teva, et diu que un temible assassí el persegueix, i accedeixes a amagar-lo. Al cap d'una estona arriba l'assassí i et pregunta on és l'home que està buscant. Què has de fer? El sentit comú ens indica que cal mentir i dir-li que no sabem on és, o que l'hem vist encaminar-se cap a un altre lloc. Però el rigorista et dirà que, com que no s'ha de mentir en cap circumstància, li has de confessar que la víctima és a casa teva. Naturalment, amb el temps les convencions han canviat i avui dia aquest dilema ja no ens sembla ni de lluny tan espinós: ens podem limitar a no revelar cap informació a l'assassí sense mentir-li obertament. En general, però, els rigoristes no s'han mogut mai ni un mil·límetre de la seva oposició radical a la mentida.

Això ens porta a Immanuel Kant, un dels més famosos exponents de la posició rigorista.

M'agradaria destacar que Kant va ser també una de les ments més brillants de la història de la filosofia. Però de vegades, com Homer, tenia unes sortides que en l'actualitat encara ens deixen perplexos. Una de les més conegudes és la condemna de la música com a art inferior a La crítica del judici (1790). Segons Kant, la música no és més que una art "agradable" perquè "es limita afalagar els sentits", a diferència de les "arts formatives", com la pintura, l'escultura i l'arquitectura, que deixen una impressió més duradora. També va assenyalar que la música molesta els que no la volen sentir: la va comparar amb els mocadors perfumats que els homes portaven abans a la butxaca i que treien de tant en tant, amb la qual cosa obligaven els altres a aspirar aquella aroma encara que no volguessin.

Pel que fa al dilema de l'assassí que pregunta si la víctima que busca és a casa teva, Kant exposa un argument d'allò més insòlit. A Sobre el suposat dret de mentir per motius altruistes (1797), afirma: "Si impedeixes un assassinat dient una mentida, esdevens jurídicament responsable de totes les conseqüències que se'n derivin; però si et mantens rigorosament fidel a la veritat, la justícia no et podrà fer mai res, siguin quines siguin les conseqüències. Si respons amb sinceritat a la pregunta de l'assassí, pot ser que la víctima s'hagi escapat per no ensopegar amb el seu perseguidor i que, per tant, el crim no s'arribi a cometre. Però si menteixes i li dius que la víctima no és a casa quan el cert és que ha fugit sense que tu ho sàpigues, i si aleshores l'assassí la troba i la mata, et podrien acusar de ser el causant de la mort. Perquè si li haguessis dit la veritat, potser els veïns haurien capturat l'assassí mentre regirava la casa i, així, s'hauria impedit el crim. Així doncs, qui diu una mentida, per molt ben intencionada que sigui, ha de respondre de les conseqüències que se'n derivin, per imprevisibles que siguin, i ha de pagar la pena que correspongui, fins i tot davant dels tribunals".

Espero que Kant no fos mai castigat pel fet de mentir per "motius altruistes". Pel que fa a la seva fe en aquests hipotètics veïns, si tinguessin la mateixa valentia que Kant, la víctima estaria irremissiblement sentenciada.

Per què estic explicant aquesta història, que hauria estat generós oblidar (pel bé del llegat de Kant)? La imbecil·litat sempre m'ha fascinat, però veure que en els escrits dels grans homes hi apareixen manifestacions d'imbecil·litat és com experimentar una visió redemptora: el fet que fins i tot els genis puguin dir bestieses és una gran font de consol per a tots nosaltres, que cada dia dubtem del nostre sentit comú.

Humberto Eco, El dilema de l´assassí a la porta, Ara, 28/01/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"