Que caigui sobre tu tot el pes de la veritat.
 |
| Immanuel Kant |
Va ser sant Agustí, que era un rigorista, qui va plantejar el clàssic dilema
de "l'assassí a la porta": un pobre desgraciat, que busca refugi a casa teva, et
diu que un temible assassí el persegueix, i accedeixes a amagar-lo. Al cap d'una
estona arriba l'assassí i et pregunta on és l'home que està buscant. Què has de
fer? El sentit comú ens indica que cal mentir i dir-li que no sabem on és, o que
l'hem vist encaminar-se cap a un altre lloc. Però el rigorista et dirà que, com
que no s'ha de mentir en cap circumstància, li has de confessar que la víctima
és a casa teva. Naturalment, amb el temps les convencions han canviat i avui dia
aquest dilema ja no ens sembla ni de lluny tan espinós: ens podem limitar a no
revelar cap informació a l'assassí sense mentir-li obertament. En general, però,
els rigoristes no s'han mogut mai ni un mil·límetre de la seva oposició radical
a la mentida.
Això ens porta a Immanuel Kant, un dels més famosos exponents de la posició
rigorista.
M'agradaria destacar que Kant va ser també una de
les ments més brillants de la història de la filosofia. Però de vegades, com
Homer, tenia unes sortides que en l'actualitat encara ens deixen perplexos. Una
de les més conegudes és la condemna de la música com a art inferior a La
crítica del judici (1790). Segons Kant, la música no és més que una art
"agradable" perquè "es limita afalagar els sentits", a diferència de les "arts
formatives", com la pintura, l'escultura i l'arquitectura, que deixen una
impressió més duradora. També va assenyalar que la música molesta els que no la
volen sentir: la va comparar amb els mocadors perfumats que els homes portaven
abans a la butxaca i que treien de tant en tant, amb la qual cosa obligaven els
altres a aspirar aquella aroma encara que no volguessin.
Pel que fa al dilema de l'assassí que pregunta si la
víctima que busca és a casa teva, Kant exposa un argument d'allò més insòlit. A
Sobre el suposat dret de mentir per motius altruistes (1797), afirma: "Si
impedeixes un assassinat dient una mentida, esdevens jurídicament responsable de
totes les conseqüències que se'n derivin; però si et mantens rigorosament fidel
a la veritat, la justícia no et podrà fer mai res, siguin quines siguin les
conseqüències. Si respons amb sinceritat a la pregunta de l'assassí, pot ser que
la víctima s'hagi escapat per no ensopegar amb el seu perseguidor i que, per
tant, el crim no s'arribi a cometre. Però si menteixes i li dius que la víctima
no és a casa quan el cert és que ha fugit sense que tu ho sàpigues, i si
aleshores l'assassí la troba i la mata, et podrien acusar de ser el causant de
la mort. Perquè si li haguessis dit la veritat, potser els veïns haurien
capturat l'assassí mentre regirava la casa i, així, s'hauria impedit el crim.
Així doncs, qui diu una mentida, per molt ben intencionada que sigui, ha de
respondre de les conseqüències que se'n derivin, per imprevisibles que siguin, i
ha de pagar la pena que correspongui, fins i tot davant dels tribunals".
Espero que Kant no fos mai castigat pel fet de mentir per "motius
altruistes". Pel que fa a la seva fe en aquests hipotètics veïns, si tinguessin
la mateixa valentia que Kant, la víctima estaria irremissiblement sentenciada.
Per què estic explicant aquesta història, que hauria estat generós oblidar
(pel bé del llegat de Kant)? La imbecil·litat sempre m'ha fascinat, però veure
que en els escrits dels grans homes hi apareixen manifestacions d'imbecil·litat
és com experimentar una visió redemptora: el fet que fins i tot els genis puguin
dir bestieses és una gran font de consol per a tots nosaltres, que cada dia
dubtem del nostre sentit comú.
Humberto Eco, El dilema de l´assassí a la porta, Ara, 28/01/2012
Comentaris