El paradigma nacionalista.

En realitat la doctrina nacionalista (...) és més que una mera doctrina política: és un veritable paradigma de l'autocomprensió de l'organització política del món, un paradigma que ha tingut i té plena vigència en els últims segles. També per la politologia i altres ciències socials, de manera que la política s'ha pensat, imaginat i construït partint gairebé sempre de l'assumpció implícita d'aquests postulats bàsics del nacionalisme.

En efecte, cap doctrina política de les que s'han disputat l'univers intel · lectual i la influència pràctica durant els últims dos-cents anys ha posat en qüestió l'exactitud i utilitat d'aquest paradigma, encara que a penes sí que li ha prestat atenció. El liberalisme primer, i el socialisme, el conservadorisme, el feixisme o el comunisme, després de tots ells, s'han desenvolupat cobri la base d'una acceptació implícita i acrítica dels pressupostos nacionalistes bàsics, prenent-los com una cosa gairebé natural: per a ells , tots els Estats es fundaven sobre una nació preexistent, es legitimaven en ella i, entre altres coses, procuraven per la perpetuació i difusió dels seus trets mitjançant processos de construcció nacional. Com diu Ulrich Beck, es pot dir que existeix i ha existit un "nacionalisme metodològic no reflexionat" tant en la construcció empírica de la política moderna com en el pensament polític normatiu que l'acompanya.

Succeeix a més que, encara que no totalment, el paradigma nacionalista ha coincidit amb el paradigma westfalià des del qual s'han construït les teories sobre el poder i la justícia en la modernitat. La qüestió a debat en elles sempre ha estat el repartiment d'influència i recursos dins d'uns Estats donats, la fonamentació no es qüestionava per resultar òbvia i "natural".

Per això precisament totes les doctrines polítiques normatives de la modernitat han pogut coexistir i coincidir amb les assumpcions bàsiques del nacionalisme, fossin el liberalisme, el socialisme, el comunisme o el feixisme. Perquè totes elles proposaven plans de vida, diversos i contradictoris entre si, però sempre per unes comunitats polítiques que, totes elles, acceptaven que s'havien constituït ja ia partir de nacions prèvies. I la democràcia tampoc ha escapat, en la pràctica, a aquesta acceptació no reflexionada del pressupost nacional implícit. Les democràcies actuals són democràcies nacionals.

Els nacionalismes subestatals que avui impugnen als Estats mononacional tradicionals no fan sinó aplicar la doctrina nacionalista a la seva percepció particular i reclamar que la comunitat política es reformi i constitueixi d'acord amb les fronteres de la nació que ells defensen. La seqüència lògica a la qual respon la seva reivindicació és exactament la mateixa que va utilitzar l'Estat mononacional per legitimar la seva existència i el seu poder. I iguals són els seus plantejaments polítics bàsics: processos de nacionalització i construcció nacional (normalització) i tendència final a la estatalitat.


José María Ruiz Soroa, Nacionalismo y democracia, Claves de razón práctica, nº 218, Diciembre 2011