L´originalitat de la democràcia, segons Claude Lefort.


Claude Lefort
Deixeble de Merleau-Ponty, jove crític de l’estalinisme soviètic i de la burocràcia, lector de Maquiavel i de Marx, de Tocqueville i de La Boétie, fundador juntament amb Cornelius Castoriadis de Socialisme ou Barbarie, coeditor de diverses revistes que van avivar el debat intel·lectual a la França dels anys setanta i vuitanta, 1 Claude Lefort (1924-2010) roman fidel en cadascuna d’aquestes experiències a un gest d’interrogació: prestar atenció al que l’obra de pensament o el fenomen social ens mostra més enllà de la seva representació ideològica; comprendre les experiències polítiques del nostre temps.


A “La brecha entre pasado y futuro” Hannah Arendt va afirmar que el pensament neix dels esdeveniments de l’experiència, i que cal que s’hi mantingui vinculat com als únics indicadors per poder orientar-se.2  No és casual que Lefort hagi decidit anomenar el seu darrer llibre (que aplega articles que va escriure al llarg de tota la seva vida) Le temps present. Écrits 1945-2005.3  L’interès per mirar de comprendre l’aparició de l’inesperat, d’allò que és signe del temps present, orienta la seva indagació intel·lectual. Utilitzant un mètode que intenta desarticular qualsevol aproximació dogmàtica tant al pensament com a la història, Lefort es proposa recuperar les distincions fonamentals del pensament polític. La seva trajectòria està vinculada a un esforç per recobrar una manera de pensar allò polític atenta a les formes de societat existents, així com a les diferències entre aquestes. En aquest recorregut s’enfronta al que anomena la ceguesa dels intel·lectuals per pensar allò polític; en particular, la ceguesa de l’esquerra per pensar el fenomen del totalitarisme  i, contraposat a aquest, el fenomen de la democràcia. En definitiva, planteja la incapacitat per distingir entre règim lliure i règim despòtic, entre llibertat i servitud.
Quins són els indicadors que el guien per poder pensar les distintes formes de societat, les diferències entre els règims? Quines experiències polítiques, però també filosòfiques, formen part de l’horitzó lefortià?
Pensament polític, ciències socials i marxisme
Al centre de la reflexió teòrica de Claude Lefort hi distingim amb claredat un interès permanent per repensar allò polític més enllà de les ciències socials i del marxisme. Aquest gest de ruptura suposa la renúncia a subordinar l’esdeveniment a una història escrita amb majúscules, a inscriure’l en un registre suposadament més real o més veritable; i suposa rebutjar, simultàniament, la pretensió objectivista de les ciències socials que prenen per cert el que és necessari explicar. Tal com afirma Lefort, el fet que la política se circumscrigui a un sector definit de l’espai social ja té un significat polític particular. Criticant la confiança en un subjecte que pugui posar-se per damunt de la realitat social, que s’hi pugui sostreure per analitzar-la objectivament o per llegir en el que és  particular el signe d’una trajectòria predeterminada, Lefort es proposa repensar l’especificitat d’allò polític.
Si observem els textos de les dècades de 1950 i de 19604   i els elaborats després de 1970, podem apreciar un canvi de perspectiva en la manera en què Lefort pensa la natura del vincle social: percebem un desplaçament des de la recerca d’un principi d’intel·ligibilitat social, cap a la convicció que no hi ha cap ordre que preexisteixi a la seva conformació política. Aquest passatge és el resultat del reconeixement que la societat no es pot comprendre a partir de si mateixa, sinó que troba la seva raó de ser en un lloc que és, en certa manera, exterior a ella.5  A partir d’aquí, Lefort entén que allò polític no pot ser simplement considerat com una dimensió particular de la societat, sinó que ha de ser entès com el principi generador que dóna forma a allò social, que fa intel·ligible la relació que els individus tenen entre ells i amb el món. Així doncs, quan intenta pensar la institució política d’allò social, el que Lefort es proposa en definitiva és revelar –més enllà de les pràctiques, més enllà de les relacions, més enllà de les institucions que sorgeixen de les determinacions fàctiques, tant si són naturals o històriques– un acoblament d’articulacions no deduïbles ni de la natura ni de la història, però que ordenen la comprensió del que es presenta com a real.
Aquest estil de pensament troba una primera elaboració en les investigacions de Lefort sobre Maquiavel,6 que el van portar a distingir dos elements que seran clau per articular la seva comprensió d’allò polític. En primer lloc, a través de la lectura d’El Príncep i dels Discorsi, Lefort descobreix el caràcter originari i insuperable de la divisió social, que és escenificada en Maquiavel mitjançant la presentació de dos desitjos contraposats: el desig de dominar dels grans i el desig de no ser dominat del poble. En segon lloc, Lefort descobreix en la figura del príncep maquiavelià certa exterioritat del poder envers aquesta divisió originària: el poder és el pol simbòlic a partir del qual s’articula la divisió; i les maneres en què té lloc aquesta articulació són les que donen forma als diferents règims polítics.
Per tant, al centre de l’anàlisi d’allò polític s’hi troba el fenomen del poder. Mitjançant la representació del poder, així com de la seva relació amb el dret i amb el coneixement, es veu l’estructura simbòlica de la societat, el seu principi d’organització. El poder, engendrat a partir de la divisió, permet diferenciar les societats en funció de la manera en què se’l representa. Però aquesta diferència s’institueix sobre un fons comú: per a Lefort, del que es tracta és de conèixer què li passa a la divisió social en cada règim. En efecte, que l’espai social s’ordeni i s’unifiqui, malgrat les divisions que el travessen, suposa la referència a un lloc des d’on l’àmbit social es deixa veure, dir, anomenar. El poder apareix com aquell lloc, i manifesta, així, certa exterioritat de la societat respecte de si mateixa. Tanmateix, hem de mirar de projectar aquesta exterioritat en la realitat; la distància entre el poder i la divisió social no suposa una separació entre dues entitats diferents: al contrari, suposa el descobriment de l’àmbit polític, d’allò que permet donar forma al fet social, delimitant la relació entre el dins i el fora.
En aquest sentit, i d’una manera general, Lefort es proposa fer una interrogació respecte d’allò polític la idea rectora del qual afirma que les societats es distingeixen entre si pel seu règim o, per dir-ho més adientment, per una certa manera de donar forma (mise en forme) a la coexistència humana. El pensament polític, per tant, no es troba restringit a un gènere científic particular, sinó que el seu camp és el social com a tal: la seva constitució, el seu principi d’articulació. Ara bé, en la mesura que ens trobem sempre ja immersos en la societat, en la mesura que resulta impossible mirar a la societat per fora d’una manera particular d’entendre i donar sentit i significació a l’àmbit social, Lefort arriba a la conclusió que la manera en què podem accedir a la comprensió de la natura d’allò polític és a través de la comparació entre règims.
Democràcia i totalitarisme
A “La cuestión de la democracia”7, Lefort es pregunta per la ceguesa dels intel·lectuals davant del fenomen totalitari. Diu que la subtilesa en el maneig de les obres filosòfiques no impedeix que grans pensadors retornin al realisme més recalcitrant quan es tracta de pensar la política, d’intentar comprendre un fenomen polític de nou encuny. Només Arendt ha recorregut un camí similar al de Lefort, en mirar de comprendre l’especificitat del totalitarisme, fenomen que les paraules clàssiques de tirania i despotisme ja no aconsegueixen de definir. Tots dos entenen que el totalitarisme ha estat possible a causa d’una ruptura radical amb el passat, amb la tradició. Però a diferència d’Arendt, Lefort mirarà de pensar el fenomen en els termes clàssics de règim polític.
Com s’ha assenyalat, l’estudi de Maquiavel va portar Lefort al descobriment que tota societat està travessada per una divisió originària, i que la manera de tramitar aquesta divisió és el que permet diferenciar entre els distints règims. Maquiavel utilitza aquesta estructura conceptual per interpretar la diferència entre principat, república i llicència. Lefort la utilitzarà per distingir entre l’Antic Règim, la democràcia i el totalitarisme.
La ruptura amb l’àmbit teològic polític, així com amb la manera d’articular la relació entre el poder, la llei i el coneixement en l’Antic Règim, es revela per a Lefort com la clau per comprendre les especificitats del dispositiu simbòlic tant de la democràcia com del totalitarisme. Dit molt succintament, la lògica del dispositiu teològic polític es caracteritzava per l’encarnació del poder en la figura del monarca, mitjancer entre els homes i els déus. Incorporat en el príncep, el poder donava cos a la societat, la feia una malgrat les seves divisions. Sotmès a la llei i per sobre de les lleis, el príncep condensava en el seu cos la unitat del regne. Però la garantia d’aquesta unitat estava assegurada per un principi d’exterioritat: el poder apuntava a un més enllà d’allò social; la legitimitat política se sostenia gràcies a la referència a la transcendència. En aquest sentit, Lefort afirma que en el model teològic polític es dóna una representació imaginària d’allò simbòlic: allí, l’“excés del ser sobre l’aparèixer 8 es figura en un altre lloc, per fora de la societat.
Sobre aquest fons és possible comprendre la novetat de la democràcia. Segons Lefort, la característica fonamental de la modernitat democràtica ve donada per un doble moviment de ruptura i continuïtat: si en l’Antic Règim la referència a l’alteritat es figurava en un altre lloc, en la modernitat democràtica aquesta dimensió no desapareix, tot i que la seva representació canvia. 9 La societat no es torna transparent, continua tenint una referència a l’alteritat, però aquesta alteritat ja no és figurable, no pot encarnar-se en cap representació definitiva i, per tant, el lloc del poder apareix com un lloc buit. Però si el lloc del poder ja no pot referir cap a un fora determinat (Déu o la natura), tampoc no es pot reduir a un més ençà indiferenciat; assenyala “una separació entre l’interior i l’exterior d’allò social que, tanmateix, institueix la seva relació”.10
Així doncs, en la democràcia el lloc del poder continua procurant a la societat el signe d’un fora. Però, des del moment que no és nomenable, que ningú no té capacitat definitiva per ocupar el lloc del gran jutge o del gran mitjancer, la instància del poder es revela de manera tàcita com a purament simbòlica. Alhora, s’inaugura una lògica de desimbricació de les esferes del poder, del coneixement i de la llei. Dret i saber s’afirmen enfront del poder amb una exterioritat i irreductibilitat noves. Buit, inocupable, el lloc del poder es presta a una dinàmica de competència i crítica que habilita la legitimació del conflicte en totes les dimensions de la vida social. “L’essencial –sosté Lefort– és que la democràcia s’institueix i es manté per la dissolució dels referents de la certesa. Inaugura una història en què els homes experimenten una indeterminació última respecte del fonament del poder, de la llei i del saber, i respecte del fonament de la relació de l’un amb l’altre en tots els registres de la vida social”.11
En vista de l’experiència democràtica, es pot entendre més bé el fenomen totalitari. La seva conformació també suposa una mutació d’ordre simbòlic la millor expressió de la qual és la nova posició del poder. Mentre que la democràcia fa front a la desaparició del dispositiu teològic polític mitjançant el manteniment de la distància irrepresentable entre el dins i el fora, mitjançant el treball de la incertesa, el totalitarisme és llegit per Lefort com l’intent per anul·lar aquesta distància, per clausurar-la. Lector de La Boétie, Lefort descobreix en els fonaments del totalitarisme la representació del poble-un; descriu un règim que pretén negar que la divisió sigui constitutiva de la societat. Allí es produeix una lògica de la identificació, dirigida per un poder encarnador, entre el poble, el partit i l’egòcrata, mentre que s’estén la representació d’una societat homogènia i transparent, sense fissures internes. Amb la intenció d’apropiar-se dels principis i els fins últims de la vida social, destruint la divisió entre societat civil i Estat, el poder s’afirma com a poder purament social, aspirant a condensar en un mateix pol les esferes del poder, del coneixement i de la llei. El desconeixement de la divisió, l’anul·lació de la distància en totes les esferes de la vida social, dóna forma a una dinàmica que entén l’alteritat en termes de malaltia.
En definitiva, partint del descobriment del caràcter originari de la divisió social que es presenta com el fonament de la societat política i de la dissolució dels referents de certesa –resultat de la ruptura amb la tradició–, Lefort reconeix en el totalitarisme i en la democràcia dues maneres antagòniques d’articular el règim polític en la modernitat: en la primera, la societat s’organitza entorn de la negació de la divisió i de la indeterminació; en la segona, la societat s’articula en funció del reconeixement, encara que sigui implícit, d’ambdues. “L’originalitat política de la democràcia –afirma Lefort– apareix en aquest doble fenomen: un poder cridat d’ara endavant a continuar a la recerca del seu propi fonament perquè la llei i el poder ja no estan incorporats en la persona de qui o dels qui l’exerceixen; una societat que acull el conflicte d’opinions i el debat sobre els drets, ja que s’han dissolt els referents de la certesa que permetien als homes situar-se d’una forma determinada els uns respecte dels altres”.12
En el mirall de la societat democràtica, Lefort es proposa pensar sense garanties últimes, sostenir la indeterminació. Aquest és el desafiament al qual ens convida la seva obra i al qual va romandre fidel al llarg de la seva vida. A través de la seva lectura es poden rastrejar els traços d’un pensament compromès a pensar el present, a distingir, aquí i ara, la llibertat de la servitud.
Notes
1   Textures (1971-1975), Libre (1977-1980), Passé-Présent (1982-1984).
2   Arendt, H., “La brecha entre pasado y futuro”, a De la historia a la acción, Barcelona: Paidós, 1995, p. 87.
3   Lefort, C., Le temps present. Écrits 1945-2005, París: Belin, 2007.
4   Recollits principalment a: Lefort, C., Les formes de l’histoire. Essais d’anthropologie politique, París: Gallimard, 1978, i Lefort, C., Éléments d’une critique de la bureaucratie, París: Gallimard, 1979.
5   Poltier, H., Claude Lefort, El descubrimiento de lo político, Buenos Aires: Nueva Visión, 2005, p. 11.
6   Lefort, C., Le travail de l’oeuvre. Machiavel, París: Gallimard, 1972.
7   Lefort, C., “La cuestión de la democracia” (1983), a La incertidumbre democrática. Ensayos sobre lo político, Barcelona: Anthropos, 2004.
8   Lefort, C., “¿Permanencia de lo teológico político?” (1981), a La incertidumbre democrática. Ensayos sobre lo político, op. cit., p. 65.
9   Assenyalem de passada que no és tan senzill parlar de continuïtat i/o de ruptura entre l’Antic Règim i la revolució democràtica. Per a Lefort, el que revela la comparació és quelcom que pertany a un ordre més originari: la no coincidència de la societat amb si mateixa. En l’Antic Règim, aquesta no coincidència es representa com a escindida en dues dimensions fixes. En la modernitat democràtica se sosté sense poder ser representada de manera definitiva.
10   Lefort, C., “La cuestión de la democracia”, op. cit., p. 47-8.
11   Ibíd., p. 50.
12   Lefort, C., “Los derechos humanos y el Estado de bienestar” (1985), a La incertidumbre democrática. Ensayos sobre lo político, op. cit., p. 148.


Matías Sirczuk, El llegat de Claude Lefort, Barcelona Metropolis, Tardor (octubre-sesembre 2011)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"

The End.