L´originalitat de la democràcia, segons Claude Lefort.
 |
| Claude Lefort |
A “La brecha entre pasado y futuro”
Hannah Arendt va afirmar que el pensament neix dels esdeveniments de
l’experiència, i que cal que s’hi mantingui vinculat com als únics indicadors
per poder orientar-se.2 No és casual que
Lefort hagi decidit anomenar el seu darrer llibre (que aplega articles que va
escriure al llarg de tota la seva vida) Le temps present. Écrits 1945-2005.3 L’interès per mirar de comprendre l’aparició de l’inesperat, d’allò que és
signe del temps present, orienta la seva indagació intel·lectual. Utilitzant un
mètode que intenta desarticular qualsevol aproximació dogmàtica tant al
pensament com a la història, Lefort es proposa recuperar les distincions
fonamentals del pensament polític. La seva trajectòria està vinculada a un
esforç per recobrar una manera de pensar allò polític atenta a les formes de
societat existents, així com a les diferències entre aquestes. En aquest
recorregut s’enfronta al que anomena la ceguesa dels intel·lectuals per pensar
allò polític; en particular, la ceguesa de l’esquerra per pensar el fenomen del
totalitarisme i, contraposat a aquest, el fenomen de la democràcia. En
definitiva, planteja la incapacitat per distingir entre règim lliure i règim
despòtic, entre llibertat i servitud.
Quins són els indicadors que el guien per
poder pensar les distintes formes de societat, les diferències entre els
règims? Quines experiències polítiques, però també filosòfiques, formen part de
l’horitzó lefortià?
Pensament polític, ciències socials i
marxisme
Al centre de la reflexió teòrica de Claude Lefort hi distingim amb claredat
un interès permanent per repensar allò polític més enllà de les ciències
socials i del marxisme. Aquest gest de ruptura suposa la renúncia a subordinar
l’esdeveniment a una història escrita amb majúscules, a inscriure’l en un registre
suposadament més real o més veritable; i suposa rebutjar, simultàniament, la
pretensió objectivista de les ciències socials que prenen per cert el que és
necessari explicar. Tal com afirma Lefort, el fet que la política se
circumscrigui a un sector definit de l’espai social ja té un significat polític
particular. Criticant la confiança en un subjecte que pugui posar-se per damunt
de la realitat social, que s’hi pugui sostreure per analitzar-la objectivament
o per llegir en el que és particular el signe d’una trajectòria
predeterminada, Lefort es proposa repensar l’especificitat d’allò polític.
Si observem els textos de les dècades de
1950 i de 19604 i els elaborats
després de 1970, podem apreciar un canvi de perspectiva en la manera en què Lefort
pensa la natura del vincle social: percebem un desplaçament des de la recerca
d’un principi d’intel·ligibilitat social, cap a la convicció que no hi ha cap
ordre que preexisteixi a la seva conformació política. Aquest passatge és el
resultat del reconeixement que la societat no es pot comprendre a partir de si
mateixa, sinó que troba la seva raó de ser en un lloc que és, en certa manera, exterior a ella.5 A partir d’aquí,
Lefort entén que allò polític no pot ser simplement considerat com una dimensió
particular de la societat, sinó que ha de ser entès com el principi generador
que dóna forma a allò social, que fa intel·ligible la relació que els individus
tenen entre ells i amb el món. Així doncs, quan intenta pensar la institució
política d’allò social, el que Lefort es proposa en definitiva és revelar –més
enllà de les pràctiques, més enllà de les relacions, més enllà de les
institucions que sorgeixen de les determinacions fàctiques, tant si són
naturals o històriques– un acoblament d’articulacions no deduïbles ni de la
natura ni de la història, però que ordenen la comprensió del que es presenta
com a real.
Aquest estil de pensament troba una primera elaboració en les
investigacions de Lefort sobre Maquiavel,6 que el van portar a
distingir dos elements que seran clau per articular la seva comprensió d’allò
polític. En primer lloc, a través de la lectura d’El Príncep i dels Discorsi, Lefort descobreix el
caràcter originari i insuperable de la
divisió social, que és escenificada en Maquiavel mitjançant la presentació de
dos desitjos contraposats: el desig de dominar dels grans i el desig de no ser dominat del poble. En segon lloc, Lefort descobreix en
la figura del príncep maquiavelià certa exterioritat del poder envers aquesta divisió originària: el poder
és el pol simbòlic a partir del qual s’articula la divisió; i les maneres en
què té lloc aquesta articulació són les que donen forma als diferents règims
polítics.
Per tant, al centre de l’anàlisi d’allò
polític s’hi troba el fenomen del poder. Mitjançant la representació del poder,
així com de la seva relació amb el dret i amb el coneixement, es veu
l’estructura simbòlica de la societat, el seu principi d’organització. El
poder, engendrat a partir de la divisió, permet diferenciar les societats en
funció de la manera en què se’l representa. Però aquesta diferència
s’institueix sobre un fons comú: per a Lefort, del que es tracta és de conèixer
què li passa a la divisió social en cada règim. En efecte, que l’espai social
s’ordeni i s’unifiqui, malgrat les divisions que el travessen, suposa la
referència a un lloc des d’on l’àmbit social es deixa veure, dir, anomenar. El
poder apareix com aquell lloc, i manifesta, així, certa exterioritat de la
societat respecte de si mateixa. Tanmateix, hem de mirar de projectar aquesta
exterioritat en la realitat; la distància entre el poder i la divisió social no
suposa una separació entre dues entitats diferents: al contrari, suposa el
descobriment de l’àmbit polític, d’allò que permet donar forma al fet social, delimitant
la relació entre el dins i el fora.
En aquest sentit, i d’una manera general,
Lefort es proposa fer una interrogació respecte d’allò polític la idea rectora
del qual afirma que les societats es distingeixen entre si pel seu règim o, per dir-ho més adientment, per una certa manera de donar forma (mise en forme) a la coexistència
humana. El pensament polític, per tant, no es troba restringit a un gènere
científic particular, sinó que el seu camp és el social com a tal: la seva
constitució, el seu principi d’articulació. Ara bé, en la mesura que ens trobem
sempre ja immersos en la societat, en la mesura que resulta impossible mirar a
la societat per fora d’una manera particular d’entendre i donar sentit i
significació a l’àmbit social, Lefort arriba a la conclusió que la manera en
què podem accedir a la comprensió de la natura d’allò polític és a través de la
comparació entre règims.
Democràcia i totalitarisme
A “La cuestión de la democracia”7, Lefort es pregunta per la
ceguesa dels intel·lectuals davant del fenomen totalitari. Diu que la subtilesa
en el maneig de les obres filosòfiques no impedeix que grans pensadors retornin
al realisme més recalcitrant quan es tracta de pensar la política, d’intentar
comprendre un fenomen polític de nou encuny. Només Arendt ha recorregut un camí
similar al de Lefort, en mirar de comprendre l’especificitat del totalitarisme,
fenomen que les paraules clàssiques de tirania i despotisme ja no aconsegueixen
de definir. Tots dos entenen que el totalitarisme ha estat possible a causa
d’una ruptura radical amb el passat, amb la tradició. Però a diferència
d’Arendt, Lefort mirarà de pensar el fenomen en els termes clàssics de règim
polític.
Com s’ha assenyalat, l’estudi de Maquiavel
va portar Lefort al descobriment que tota societat està travessada per una
divisió originària, i que la manera de tramitar aquesta divisió és el que
permet diferenciar entre els distints règims. Maquiavel utilitza aquesta
estructura conceptual per interpretar la diferència entre principat, república
i llicència. Lefort la utilitzarà per distingir entre l’Antic Règim, la
democràcia i el totalitarisme.
La ruptura amb l’àmbit teològic polític,
així com amb la manera d’articular la relació entre el poder, la llei i el
coneixement en l’Antic Règim, es revela per a Lefort com la clau per comprendre
les especificitats del dispositiu simbòlic tant de la democràcia com del
totalitarisme. Dit molt succintament, la lògica del dispositiu teològic polític
es caracteritzava per l’encarnació del poder en la figura del monarca,
mitjancer entre els homes i els déus. Incorporat en el príncep, el poder donava
cos a la societat, la feia una malgrat les seves divisions. Sotmès a la llei i
per sobre de les lleis, el príncep condensava en el seu cos la unitat del
regne. Però la garantia d’aquesta unitat estava assegurada per un principi
d’exterioritat: el poder apuntava a un més enllà d’allò social; la legitimitat
política se sostenia gràcies a la referència a la transcendència. En aquest
sentit, Lefort afirma que en el model teològic polític es dóna una
representació imaginària d’allò simbòlic: allí, l’“excés del ser sobre l’aparèixer” 8 es figura en un altre
lloc, per fora de la societat.
Sobre aquest fons és possible comprendre la
novetat de la democràcia. Segons Lefort, la característica fonamental de la
modernitat democràtica ve donada per un doble moviment de ruptura i
continuïtat: si en l’Antic Règim la referència a l’alteritat es figurava en un altre lloc, en la modernitat democràtica aquesta dimensió no desapareix, tot i
que la seva representació canvia. 9 La societat no es
torna transparent, continua tenint una referència a l’alteritat, però aquesta
alteritat ja no és figurable, no pot encarnar-se en cap representació
definitiva i, per tant, el lloc del poder apareix com un lloc buit. Però si el
lloc del poder ja no pot referir cap a un fora determinat (Déu o la natura),
tampoc no es pot reduir a un més ençà indiferenciat; assenyala “una separació
entre l’interior i l’exterior d’allò social que, tanmateix, institueix la seva relació”.10
Així doncs, en la democràcia el lloc del
poder continua procurant a la societat el signe d’un fora. Però, des del moment
que no és nomenable, que ningú no té capacitat definitiva per ocupar el lloc
del gran jutge o del gran mitjancer, la instància del poder es revela de manera
tàcita com a purament simbòlica. Alhora, s’inaugura una lògica de desimbricació
de les esferes del poder, del coneixement i de la llei. Dret i saber s’afirmen
enfront del poder amb una exterioritat i irreductibilitat noves. Buit,
inocupable, el lloc del poder es presta a una dinàmica de competència i crítica
que habilita la legitimació del conflicte en totes les dimensions de la vida
social. “L’essencial –sosté Lefort– és que la democràcia s’institueix i es
manté per la dissolució dels referents de la certesa. Inaugura una
història en què els homes experimenten una indeterminació última respecte del
fonament del poder, de la llei i del saber, i respecte del fonament de la
relació de l’un amb l’altre en tots els registres de la vida social”.11
En vista de l’experiència democràtica, es
pot entendre més bé el fenomen totalitari. La seva conformació també suposa una
mutació d’ordre simbòlic la millor expressió de la qual és la nova posició del
poder. Mentre que la democràcia fa front a la desaparició del dispositiu
teològic polític mitjançant el manteniment de la distància irrepresentable
entre el dins i el fora, mitjançant el treball de la incertesa, el
totalitarisme és llegit per Lefort com l’intent per anul·lar aquesta distància,
per clausurar-la. Lector de La Boétie, Lefort descobreix en els fonaments del
totalitarisme la representació del poble-un; descriu un règim que pretén negar que la divisió sigui constitutiva de la societat. Allí es
produeix una lògica de la identificació, dirigida per un poder encarnador,
entre el poble, el partit i l’egòcrata, mentre que s’estén la representació
d’una societat homogènia i transparent, sense fissures internes. Amb la
intenció d’apropiar-se dels principis i els fins últims de la vida social,
destruint la divisió entre societat civil i Estat, el poder s’afirma com a
poder purament social, aspirant a condensar en un mateix pol les esferes del
poder, del coneixement i de la llei. El desconeixement de la divisió,
l’anul·lació de la distància en totes les esferes de la vida social, dóna forma
a una dinàmica que entén l’alteritat en termes de malaltia.
En definitiva, partint del descobriment del
caràcter originari de la divisió social que es presenta com el fonament de la
societat política i de la dissolució dels referents de certesa –resultat de la
ruptura amb la tradició–, Lefort reconeix en el totalitarisme i en la
democràcia dues maneres antagòniques d’articular el règim polític en la modernitat:
en la primera, la societat s’organitza entorn de la negació de la divisió i de
la indeterminació; en la segona, la societat s’articula en funció del
reconeixement, encara que sigui implícit, d’ambdues. “L’originalitat política
de la democràcia –afirma Lefort– apareix en aquest doble fenomen: un poder
cridat d’ara endavant a continuar a la recerca del seu propi fonament perquè la
llei i el poder ja no estan incorporats en la persona de qui o dels qui
l’exerceixen; una societat que acull el conflicte d’opinions i el debat sobre
els drets, ja que s’han dissolt els referents de la certesa que permetien als
homes situar-se d’una forma determinada els uns respecte dels altres”.12
En el mirall de la societat democràtica,
Lefort es proposa pensar sense garanties últimes, sostenir la indeterminació.
Aquest és el desafiament al qual ens convida la seva obra i al qual va romandre
fidel al llarg de la seva vida. A través de la seva lectura es poden rastrejar
els traços d’un pensament compromès a pensar el present, a distingir, aquí i
ara, la llibertat de la servitud.
Notes
1 Textures (1971-1975), Libre (1977-1980), Passé-Présent (1982-1984).
2 Arendt, H., “La brecha entre pasado y futuro”, a De la historia a la acción, Barcelona: Paidós, 1995, p. 87.
3 Lefort, C., Le temps present.
Écrits 1945-2005, París: Belin, 2007.
4 Recollits principalment a: Lefort, C., Les formes de l’histoire. Essais d’anthropologie politique, París: Gallimard,
1978, i Lefort, C., Éléments d’une critique de la
bureaucratie, París: Gallimard, 1979.
5 Poltier, H., Claude Lefort, El descubrimiento de lo político, Buenos Aires: Nueva Visión, 2005, p.
11.
6 Lefort, C., Le travail de
l’oeuvre. Machiavel, París: Gallimard, 1972.
7 Lefort, C., “La cuestión de la democracia” (1983), a La incertidumbre democrática. Ensayos sobre lo político, Barcelona:
Anthropos, 2004.
8 Lefort, C., “¿Permanencia de lo teológico político?” (1981),
a La incertidumbre democrática. Ensayos
sobre lo político, op. cit., p. 65.
9 Assenyalem de passada que no és tan senzill parlar de
continuïtat i/o de ruptura entre l’Antic Règim i la revolució democràtica. Per
a Lefort, el que revela la comparació és quelcom que pertany a un ordre més
originari: la no coincidència de la societat amb si mateixa. En l’Antic Règim,
aquesta no coincidència es representa com a escindida en dues dimensions fixes.
En la modernitat democràtica se sosté sense poder ser representada de manera
definitiva.
10 Lefort, C., “La cuestión de la democracia”, op. cit., p.
47-8.
11 Ibíd., p. 50.
12 Lefort, C., “Los derechos humanos y el Estado de bienestar”
(1985), a La incertidumbre democrática. Ensayos
sobre lo político, op. cit., p. 148.
Matías Sirczuk, El llegat de Claude Lefort, Barcelona Metropolis, Tardor (octubre-sesembre 2011)
Matías Sirczuk, El llegat de Claude Lefort, Barcelona Metropolis, Tardor (octubre-sesembre 2011)
Comentaris