L´enfonsament del 'Titànic', com a metàfora emocional.
L'impacte emocional que va causar el Titanic
estava relacionat, probablement, amb les expectatives que va generar fins i
tot abans de la seva construcció. Des de la més pura hipèrbole, el Titanic
representava "la culminació de les ciències i les arts". En el moment àlgid
del colonialisme europeu, l'immediatament anterior a la Primera Guerra Mundial,
representava també per molts la superioritat incontestable d'Occident. Per
aquest motiu, Spengler i molts altres hi van veure una enorme metàfora, funesta
i desmesurada, una escena vagament wagneriana de tragèdia total, i un mal
averany que condicionaria tot el segle XX (poc després va esclatar la
confrontació bèl·lica més apocalíptica que havien vist els segles).
L'enfonsament del Titanic va ser llegit, quasi inevitablement, com una
mena d'avís. Al cap de 89 anys, es va experimentar una sensació semblant amb la
destrucció de les Torres Bessones a Nova York. De nou, la metàfora emocional va
prevaldre sobre una interpretació més racional i matisada dels fets.
Tot això que expliquem ho tenim gravat a la retina,
ni que sigui amb falsos records cinematogràfics, com en el cas de la tragèdia
del Titanic . La Gran Depressió que va seguir el Crac del 29 té també les
seves icones visuals, i són realment potents, especialment les que va captar
l'excepcional fotògrafa Dorothea Lange a començament dels anys 30. La crisi que
estem travessant no disposa d'una imatge identificadora tan inequívoca com les
que acabem d'esmentar, i potser per això contemplem aquest any acabat d'estrenar
amb una certa dosi de morbositat, un xic malsana.
És probable que l'any 2012 no sigui ni el final ni
el començament de res. Si més no, no existeix cap indici mínimament plausible
per pensar el contrari. De fet, com ha passat en altres ocasions, és raonable
inferir que segurament viurem els primers anys de -diguem-ne- normalitat
com si encara fossin una cosa anòmala, esperant absurdament que es torni a
repetir el miracle del piset de barriada que va arribar a valer 400.000 euros.
La veritable anormalitat era signar hipoteques partint d'aquesta pressuposició
ridícula. El que previsiblement passarà aquest 2012 serà, en aquest sentit, més
normal que el que passava tot just l'any 2005 o 2006. Convé recordar-ho i no
capgirar els termes, no fos cas que tornem a percebre miratges d'un tipus o d'un
altre.
L'estem esperant, l'enfonsament definitiu del
Titanic . És una actitud realment estranya, que cada cop em resulta més
sorprenent. A la vora del relat més o menys objectiu de la crisi -atur,
desnonaments, empreses que fan fallida- llegeixo cada cop més rumors elevats a
la categoria de notícia. En la majoria dels casos, es tracta d'intents
desesperats de localitzar un escenari vistós de la situació, estèticament
homologable i emocionalment colpidor. Veig molts aspirants a Dorothea Lange, que
no tenen gaires escrúpols periodístics a l'hora d'inventar-se una bona història
o de manipular una estadística. Més que sorprendre'm, això em preocupa: és fer
unes quantes passes enrere de cop i volta. No crec que l'any 2012 s'enfonsin
gaires coses més, però penso que aquesta mena d'esteticisme catastrofista que
ens envolta pot contribuir que la gent de cor senzill acabi creient que viatja
en un compartiment de tercera del Titanic . De manera paral·lela, és
probable que aquestes mateixes persones arribin a pensar que d'aquí dos o tres
anys tornarem a lligar els hàmsters amb llonganisses, és a dir, que recuperarem
l'entranyable ficció d'un món on ja ho tenim tot pagat.
Ferran Sáez, 2012, l´any del 'Titànic', Ara, 04/01/2012
Comentaris