dimecres, 9 de març de 2016

intel.lectual (diccionari Reyes Mate).


El lloc de l'intel·lectual

La mort d'Umberto Eco ha posat sobre la taula el paper de l'intel·lectual. Aquesta venerable figura que tan bé va representar a França Émile Zola quan es va enfrontar amb la seva ploma, en el cas Dreyfus, a tots els prejudicis antisemites francesos al crit de «Jo acuso», ha anat consumint-se, devorada per altres portaveus a qui se sent més perquè s'adapten més bé als gustos del respectable. Eco ha sigut una excepció. El professor universitari es va vestir de novel·lista i va aconseguir fer-nos veure que el rei anava nu. A El nom de la rosa, en efecte, desmunta el tabú més preat per l'ésser humà del segle XX, a saber, el progrés. Aquell bibliotecari, fra Jorge, que enverina els monjos desitjosos de llegir un llibre nou que ha arribat a l'abadia, no és el representant d'una cultura medieval periclitada que es prohibia a si mateixa tota novetat «perquè la humanitat ja sap el que és necessari per salvar-se» i no necessitava més, sinó que ens representa a nosaltres.

El nostre progrés, en efecte, es pot considerar que és tres quarts del mateix; no aporta cap novetat per molts invents que incorporem perquè seguim igual de passius que els monjos medievals. Abans dominava el que ja era sabut i ara la novetat que se'ns imposa. Enmig queda un subjecte buit que necessita per arribar a la maduresa de Guillem de Baskerville llibres vells i nous, el temps lent del monestir i un sa judici crític que el salvi de combregar amb rodes de molí. Eco marca aquí el lloc de l'intel·lectual, que no és la candent actualitat sinó la mesurada distància; no la voràgine de l'actualitat sinó el mitjà i llarg temps. Amb raó acabava un dels seus articles més celebrats, ironitzant sobre el progrés de la tècnica, amb un «tendim al futur, ¡enrere a tota màquina!». No confondre futur amb progrés. Perquè hi hagi futur s'ha de comptar amb la irrupció d'alguna cosa nova, i això tan sols s'aconsegueix trencant el ritme dels temps que corren. La diferència entre l'intel·lectual italià i els que es presenten com a tals entre nosaltres és que els nostres s'enfronten al que és obvi i no s'embarquen en causes que incomodin. Denuncien la corrupció, per exemple, perquè això està en voga, però saben adaptar-se a l'entorn posant, això sí, unes gotes de moralina, que això sempre queda bé. Però, com diu Brecht, no saben dir ¡prou! quan arriba el moment.

L'intel·lectual no troba el seu lloc perquè no té el valor de mirar-se per dins. El problema és ell. Fa 70 anys, Albert Camus va anar a Nova York per explicar al món la responsabilitat d'una generació de francesos, la seva, que, nascuda en entreguerres i criada entre totalitarismes, no creia en res. El seu nihilisme s'expressava literàriament en el surrealisme, que era una protesta contra la claredat; en pintura, amb l'art abstracte, una forma de rebel·lió contra el subjecte i la realitat; en música menyspreaven la melodia, i en filosofia es mofaven de la veritat. Dejuns de valors i creences, van haver d'anar a la guerra sense saber per què.

Aquells joves arrogants es presentaven ara davant els altres sense ombra d'orgull perquè sabien que no havien estat a l'altura de les circumstàncies, però amb una lliçó ben apresa. Per fer front a perills com el que havien viscut, cada individu havia de treballar-se a fons. El model havia de ser Sòcrates, que és un personatge discret i no vol ser mestre, ni tan sols un crític polític. El seu fort és més personal, com conversar amb els que se li acosten, pensar en veu alta i interpel·lar les seves consciències. «No cal preocupar-se -diu- dels assumptes de la ciutat sinó de la ciutat mateixa», és a dir, no dels assumptes d'Estat sinó de la vida de la gent. La política és important, però pot ser un desastre personal i col·lectiu si no la precedeix una intensa vida privada. Si els que es dediquen als afers públics no arriben a això després d'un temps de maduració personal o, en termes socràtics, de vida virtuosa, el que facin (si són polítics) o el que aconsellin (si són intel·lectuals) no valdrà la pena. Com després explicitarà Aristòtil, un home públic no és virtuós perquè faci les coses bé sinó que les fa bé perquè és virtuós.

El que tenen en comú Umberto Eco, Albert Camus o Sòcrates és l'interès per marcar el territori propi de l'intel·lectual. Aquest lloc se situa a una certa distància de l'actualitat i en un temps que no és el de la immediatesa. Cap d'ells té vocació solitària, al contrari, són homes públics, però al no dependre dels aplaudiments del públic poden relativitzar les línies vermelles que en el dia a dia ens poden semblar inqüestionables o assenyalar-ne altres que la nostra consciència no té registrades. Aquests ciutadans, d'alguna manera acontemporanis, són els que podrien aportar la serenitat que ens falta.

Reyes Mate, El lloc de l'intel.lectual, el periodico.cat 08/03/2016