dissabte, 19 de març de 2016

El nostre temps accelerat és com una roda de hàmster (Hartmut Rosa).

Harmut Rosa durant la conferència | CCCB © Miquel Taverna, 2016
Hartmut Rosa arribava al CCCB dilluns a la tarda per impartir una conferència sobre l’acceleració del nostre temps en els nostres temps. El nostre temps, perquè més enllà de la fórmula matemàtica, allò que s’accelera no és el temps físic, sinó –com va dir Daniel Gamper, que va introduir l’acte– el temps viscut. Parlem d’una acceleració existencial, que es viu en primera persona, relacionada però no exhaurida amb i en la fórmula que usem per a estudiar l’increment de velocitat en els cossos. La pregunta sobre l’acceleració passa a orbitar inevitablement al voltant dels verbs poder i voler: què podem o no podem accelerar? Què volem o no volem accelerar? Preguntes com “Volem envellir més ràpid?” o “Podem escurçar el període de gestació d’un nadó?” són algunes de les qüestions que va formular Gamper abans de la intervenció del pensador alemany, deixeble d’Axel Honneth i referent en la qüestió de l’acceleració social i la Teoria Crítica. Les respostes haurien d’esperar.

Rosa va iniciar la conferència parlant-nos d’un món que es mou, i que ho fa cada vegada a un ritme més accelerat. Aquesta intuïció és evident: hi ha una dinamització que es fa present no només als ulls sinó al cos i a la ment de cadascun dels habitants del planeta i que per a Rosa té conseqüències negatives. El fet, però, és que aquesta dinamització té com a paper fonamental el manteniment d’allò establert. Cal afegir un adverbi a la premissa d’Il Gattopardo: “si volem que tot segueixi com ara, cal que tot canviï (i ràpid)”.

Citant el sociòleg Peter Conrad (“la modernitat versa sobre l’acceleració del temps”), Rosa va parlar de com ser conscients d’aquesta acceleració si hi estem inserits i va proposar un experiment mental consistent a imaginar uns alienígenes pacífics que haurien documentat amb material audiovisual tota la nostra estada al planeta Terra. Segons Rosa no seria fins al segle XVIII que aquests alienígenes s’adonarien d’un moviment significant: fins aleshores els desplaçaments eren aïllats i lents.

A partir del segle XVIII veiem un increment de la velocitat a la Terra. Tot sembla preparar-se per al gran esclat que va suposar la màquina de vapor: s’acceleren no només els objectes, sinó també les persones; de la terra semblen brollar espontàniament vies de ferrocarril. En poc menys de dos segles els alienígenes haurien estat testimonis de la invenció i comercialització de transports com la bicicleta, l’automòbil i l’avió. Però –com va dir Rosa– si tinguessin bones càmeres, veurien el moviment de persones i de materials i també es trobarien amb un flux de capital, idees, imatges i informació viatjant a la velocitat de la llum, d’una punta a l’altra del planeta.

La revolució industrial va ser aquell moment en què es va posar–i des d’aleshores no s’ha aixecat– el peu a l’accelerador. On hi ha la paradoxa? Segons Rosa, es troba en el fet que malgrat tenir tecnologia que ens estalvia temps, sembla que cada vegada en tenim menys per a fer res. Per ell aquest és un tret fonamental de les societats modernes: aquelles que tenen com a necessitat estructural la lògica del creixement. Aquesta lògica la podem trobar, com bé va afirmar, en el sistema econòmic de les societats capitalistes, però també en la seva consideració de la ciència i el coneixement.

On més podem descobrir aquesta lògica del creixement? En política i específicament en el sistema de democràcia representativa: cada quatre anys –com a mínim– es reelegeixen uns candidats que ens ofereixen la promesa de tot tipus de creixement. Rosa va vincular aquesta lògica de l’estructura de les societats modernes amb el concepte d’Iron Cage del sociòleg Max Weber, i va afirmar que les societats capitalistes no poden fugir de la necessitat d’acceleració constant, d’innovació permanent i creixement continu.

La pregunta que a continuació va convidar a fer-nos gira sobre les limitacions d’aquest creixement: hi ha res que no sigui susceptible a l’acceleració inferida per l’ésser humà? Entre d’altres, el temps. El dia, entès com una divisió del temps físic, és el mateix avui que fa cents anys: persisteix tossut en tenir vint-i-quatre hores; el que sí que ha canviat és la manera com l’emprem. A principis del segle XX, a la llar familiar hi trobàvem una mitjana de quatre-cents objectes; avui es dispara fins als deu mil. La divisió sembla senzilla: les vint-i-quatre hores no s’estiren, però els objectes, els contactes i les múltiples opcions esclaten en quantitat.

Rosa va dividir l’acceleració que vivim en tres grans esferes que es poden observar a la nostra societat. La primera és una acceleració tecnològica: evident en els transports, la comunicació i els mitjans de producció. D’aquesta, en deriva una acceleració social, que consisteix en un augment de la velocitat del canvi en les condicions en què vivim; es genera una inestabilitat en el present que es renova constantment. Finalment, ens trobem amb una acceleració del ritme de vida: una acceleració temporal, en la qual els episodis d’acció s’incrementen cada dia.

I no té aturador. Altrament, parlaríem de desacceleració: any rere any, el sistema d’estabilització dinàmica necessita més energia per a autoconservar-se. Aquesta energia no és cap concepte metafísic, sinó que, com l’acceleració, també té la seva fórmula matemàtica. El sistema –que Rosa compara amb una roda de hàmster– necessita energies col·lectives i individuals per a nodrir-se, que han de sobrepassar-se a si mateixes any rere any. No per ser millors, sinó per mantenir-se.

Rosa va explicar que part d’aquesta necessitat de creixement pivotat sobre la innovació i el progrés es deu a la promesa de futur del liberalisme. Pensadors com Adam Smith o David Ricardo van suposar que amb aquest tipus de sistema faríem desaparèixer les dificultats econòmiques. Avui veiem que aquesta promesa no s’ha complert: l’augment de productivitat –la pròpia acceleració– no té com a finalitat fer-nos viure millor, sinó permetre’ns agafar aire per a seguir corrent i no caure a l’abisme.

Un abisme que apareix rere les nostres passes i que té un reflex al present, observable en quatre crisis que vivim de ben a prop. En totes quatre l’acceleració té un caràcter negatiu respecte a una velocitat adequada, que a l’actualitat només pot aspirar al paper d’asímptota: sempre es troba un pas enrere.

En primer lloc, la crisi ecològica és, en relació amb aquesta acceleració, la impossibilitat de la natura mateixa de regenerar-se i de substituir allò que li hem pres. En el mateix pla, la crisi democràticaté com a principal conseqüència la falta de resposta: els mecanismes democràtics són massa lents en un món que necessita solucions urgents –sinó, immediates– a problemes que apareixen i no marxen amb facilitat. Es produeix una desincronització en el món, que no es deixa interpretar i resoldre al mateix temps que canvia.

La crisi financera rau de nou en aquesta desincronització: entre l’economia real que és massa lenta per la velocitat del mercat financer. Rosa va connectar aquesta incapacitat de reacció amb el síndrome de Burnout, un patiment que consisteix en la presència perllongada d’estrès davant determinats factors emocionals i interpersonals. Rosa va recordar quelcom que massa sovint és oblidat: el cos i la ment tenen límits. La gent afectada pel síndrome passa d’una vida molt ràpida a la inèrcia: “no hi ha ressonància, és com si el món no els parlés, no els toqués”.

Aquesta ressonància s’ha d’entendre com una relació transformadora que canvia la manera en què interactuem amb el món; de ser-hi, de trobar-nos-hi. És allò que ens pot alliberar de l’alienació causada per la desincronització de l’estabilització dinàmica.

Davant d’aquesta perspectiva, la pregunta per l’escapatòria, per a sortir de la roda es fa inevitable: què podem fer? Primer cal entendre que la lògica del dinamisme no és natural, com tampoc ho és el mateix sistema: és un artifici social produït pels éssers humans. Segons Rosa, però, no hi ha una resposta última. Necessitem una societat que tingui la capacitat d’innovar i créixer per a solucionar problemes, però aquesta capacitat no ha d’esdevenir una necessitat, no ha de formar part de l’estructura del sistema. Una de les sortides que va proposar és un control democràtic i cultural dels mercats per evitar aquesta esfera de l’acceleració. També va presentar la idea d’una renda bàsica universal. El que és absolutament necessari –va concloure– és una reorientació d’allò que creiem que és una bona vida: una bona vida en ressonància amb el món: “gastar el temps en aquells moments que ens fan ser més rics –en temps”.

Guillem Rubio, Hartmut Rosa i l'acceleració sense fre, Núvol 09/03/2016