diumenge, 27 de març de 2016

L'imperatiu de fer les coses junts (Marina Garcés).



Sap greu haver d'alertar sobre un discurs que molts hem contribuït a crear. Desorienta veure com paraules que hem cultivat i pràctiques per les quals hem lluitat s’imposen amb la força perillosa d’un nou moralisme. Em refereixo al moralisme col·laboratiu, és a dir, a la posició que defensa que només allò que fem col·laborativament és bo. És un discurs que veiem avui imposar-se en la política, la gestió, l’educació, les pràctiques artístiques i, fins i tot, al management empresarial del capitalisme actual.
El moralisme col·laboratiu té dues conseqüències. En primer lloc, separa el procediment del seu interès, sentit o propòsit. És a dir, imposa una valoració positiva de qualsevol pràctica interactiva, deixant de banda la valoració sobre el contingut d’allò que ens proposem. Però, ¿és el mateix cultivar i consumir aliments de proximitat que intercanviar dades sobre pisos turístics? ¿És el mateix compartir coneixements que repartir-se la feina de buscar informació a través de Facebook o Google? Per què ens resignem a pensar que tot projecte col·laboratiu és interessant? I si resulta que col·laborem amb l’estupidesa o amb el poder? ¿Sabrem distingir-ho?
En segon lloc, el moralisme col·laboratiu condemna com a dolenta, invisible o poc recomanable l’acció solitària, la idea singular, el treball personal i la resistència en primera persona. Només cal mirar les bases de qualsevol concurs en el sector cultural o les tendències pedagògiques a les nostres aules, per no parlar de la recerca acadèmica, absolutament condicionada a la gestió de projectes col·lectius, siguin vertaderament col·lectius o no. Però, ¿realment fem junts allò que fem veure que desenvolupem col·laborativament? Quanta farsa s’amaga darrere l’imperatiu de fer les coses junts?
Hem confós la lluita contra l’individualisme i contra la privatització de l’existència amb la configuració d’una nova eina de control que consisteix a no deixar-nos fer res sols. I cosa que és pitjor: a no deixar-nos ser sols. Però on no hi ha capacitat de solitud, consistència i autonomia en les decisions més irreductibles, no hi pot haver una col·laboració lliure.
La col·laboració es converteix en la base d’un nou moralisme quan es posa al centre d’una maquinària de produir consens i participació acrítica. Lluny d’aquest moralisme, una vertadera ètica del compromís és la que és capaç de qüestionar el què, el com i el qui. En solitari o en col·lectiu, és saber discernir qui són en cada cas el nostre aliats i per quines idees val la pena treballar, comprometre’s i arriscar-se.
Marina Garcés, Moralisme col.laboratiu, Ara 27/03/2016