divendres, 18 de març de 2016

La filosofia de Markus Gabriel.

Markus Gabriel
El passat dijous 10 de març, la Universitat Pompeu Fabra va acollir una conferència de Markus Gabriel, organitzada per l’Institut de Cultura (IUC), el Departament d’Humanitats de la UPF i l’Escola Europea d’Humanitats. L’octubre passat l’editorial Pasado & Presente va publicar la traducció castellana de l’últim llibre del filòsof alemany: Por qué el mundo no existe, que ha estat un èxit de vendes a Alemanya, i que es presenta avui divendres 11 de març a les 19h a la llibreria La Central amb la presència de l’autor. L’escriptor més brillant d’una nova generació de filòsofs, Gabriel, amb només 34 anys, ocupa la càtedra d’Epistemologia, Filosofia moderna i contemporània de la Universitat de Bonn, i és director del Centre Internacional de Filosofia.

El seu pensament parteix del rebuig del Materialisme – base del naturalisme científic dominant en l’actualitat – i del Constructivisme – base del postmodernisme –, i la definició d’un “Nou Realisme”, que defensa l’existència d’infinites perspectives que no s’acullen sota el paraigua d’una totalitat absoluta que tendim a anomenar “món”, sinó que configuren una realitat múltiple.

El Materialisme, afirma Gabriel, defineix “un món sense espectadors”: tot el que existeix és material i es pot localitzar a l’Univers, el tot material absolut, i la resta és subjectiu i, per tant, no existent. Els pensaments, per als materialistes, existeixen només com a estats cerebrals. El materialisme, diu Gabriel, no és científicament demostrable. El problema radica en la confusió de la física (per la que el tot és l’Univers) amb el que nosaltres entenem com a tot (el món). Seguint a Wittgenstein, que afirmà que “el món és la totalitat dels fets, no de les coses”, Gabriel sosté que el món no ha de ser entès com el conjunt de coses, com s’entén des del materialisme, sinó com el conjunt de fets: allò que és cert sobre alguna cosa. Per tant, en tot escenari possible, encara que no hi hagi cap cosa, sempre hi ha almenys un fet, tot i que aquest sigui el fet que no hi ha cap cosa. En aquest sentit, si tenim un fruiter on hi ha una poma, allà on un materialista afirmaria que existeix la poma, el fruiter i l’espai que ocupen, Gabriel afirma que existeix la poma en el fruiter.

Gabriel no nega l’existència de la realitat, sinó que entén que les coses existeixen en relació al context on es troben, context que alhora es troba en un altre context, i així successivament. Ara bé, no hi ha un context de contextos, un tot, sinó que l’Univers és només un context més. De la mateixa manera, la unitat total del Ser seria també una “al·lucinació ontològica”, el que fa que el Ser, l’home, s’obri a la multiplicitat, al “transfinit”: un infinit d’infinits. És per tot això, que Gabriel afirma que el món (entès com a totalitat absoluta) no existeix.

Per altra banda, el Constructivisme defineix “el món de l’espectador”: només podem constatar com a existent el que percebem per mitjà dels nostres registres, no els fets en si. Com Nietzsche afirmà: “No hi ha fets, només interpretacions.” Gabriel sosté que és cert que coneixem els fets a través de la nostra percepció subjectiva, i que el nostre propi procés de coneixement és una construcció – que es fonamenta en el llenguatge, també construcció –, però això no prova que no existeixin els fets. Tot i així resta la incògnita, perquè escapa a la nostra comprensió, de si hi ha algun registre que es pugui percebre alhora a si mateix i a alguna cosa distinta.

Així doncs, Gabriel refuta el materialisme: allò que és entès comunament com a “subjectiu”, com els pensaments o el gust estètic, és tan real com allò material. Així, sosté que existeixen les bruixes i els unicorns, tot i que la seva no és una existència material. Alhora, Gabriel refuta el constructivisme: tot i que és cert que coneixem a partir de la nostra percepció i que certs fets socials són contingents, això no vol dir que no puguem afirmar l’existència dels fets. El Nou Realisme defineix, doncs, “un món amb espectadors”.

Gabriel també parla de Déu. Totes les religions comparteixen certes idees amb el Nou Realisme, com una certa negació del món i la idea que hi ha un infinit que està més enllà del món. Tanmateix el Nou Realisme és incompatible amb les idolatries, amb la idea de Déu. Si no hi ha un món, no pot haver-hi un creador del món. Així com si no hi ha un tot, no pot haver-hi un totpoderós.

Amb tot això, Gabriel porta el seu pensament, en el seu llibre, al terreny que ens és més proper, amb exemples quotidians i aplicacions pràctiques. Afirma que si la realitat es compon de múltiples i infinites perspectives, cadascú pot donar un sentit propi a la seva vida. El Nou Realisme, diu Gabriel, ens ofereix un millor escenari per a la lluita contra les injustícies que el Constructivisme o el Materialisme. La injustícia és real, existent, i tot i que la seva interpretació està subjecte a la percepció de cada individu no és només aquesta percepció. En aquest sentit, el Nou Realisme ens proporciona un terreny des del qual comprendre la realitat, des de l’abstracció i la quotidianitat.

Júlia Sentís, Markus Gabriel. Per què el món no existeix?, Núvol 11/03/2016