Patir d'amor.



Necessito començar aquest Fora de classe amb una cita llarga perquè val la pena llegir-la sencera. Errico Malatesta (1853-1932), anarquista italià de vida trepidant, hi reflexiona sobre la impossibilitat de posar remei als mals que provenen de l’amor. “Eliminarem l’explotació de l’home per l’home, combatrem la pretensió brutal del mascle que es creu amo de la femella, combatrem els prejudicis religiosos, socials i sexuals, assegurarem a tots, homes, dones i nens, el benestar i la llibertat, propagarem la instrucció i aleshores podrem alegrar-nos amb raó si no ens queden altres mals que els que provenen de l’amor”.

Fins i tot a la societat més lliure i perfecta seguiríem patint d’amor, diu Malatesta. L’amor pot ser lliure o captiu, igualitari o classista, basat en la reciprocitat o en la dominació masculina. Però sigui com sigui, perquè commou les emocions més profundes del nostre ésser, d’alguna manera ens farà patir. Hi ha una opció que és atenuar el sentiment amorós fins a convertir-lo en un sentiment fraternal cap al conjunt de la humanitat. Ho ha predicat el cristianisme, i l’anarquisme d’alguna manera ho reprèn. Però, diu Malatesta, estimar tothom s’assembla molt a no estimar ningú. L’amor singularitza i ens singularitza. Ens fa fills, germans, amics, amants, companys, i no un ésser humà en general.

Quan pensem en el mal d’amors, imaginem històries de passions no correspostes o de relacions impossibles. Sempre, doncs, dins l’imaginari romàntic de la parella jove com a centre i culminació del sentiment amorós. Però Malatesta ens porta a un nivell molt més radical del patiment amorós: el dels qui no són estimats, mai, per ningú. O molt poc, o tan remotament que ja ni se’n recorden. Aquesta possibilitat existeix, encarnada en les vides de moltes persones que ens envolten i que viuen en silenci la seva falta d’amor.

No són els protagonistes de belles històries tràgiques, ni de cançons que ens fan posar la pell de gallina. Són homes, dones i nens que passen desapercebuts, en la indiferència. Nens de pares absents, joves que no se senten físicament agraciats, cossos que se surten dels estàndards, dones que es fan grans, vells que es queden sols. Un matí feiner qualsevol, em vaig creuar sota casa amb tres dones que baixaven cap al mercat, cada una amb el seu carro. Vaig ser a temps de sentir que una deia: “Fa tres anys que no m’abraça ningú”. Tres anys. No ho deia plorant, ni amb veu dramàtica. Era l’expressió quotidiana d’una soledat de la pell que Malatesta sabia que cap revolució no podria resoldre mai del tot.

Marina Garcés, Mal d'amors, Ara, 12/04/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.