Retratar la decadència humana.

Retrat de Modest Mússorgski

Un dels millors retrats de la història de la pintura és també un dels que plantegen una qüestió més controvertida: ¿un home té dret a representar la decadència d’un altre home? Si aquest altre home és un personatge de ficció, sens dubte hi té dret. La literatura i el cinema són plens d’arguments en aquesta direcció. Si es tracta d’un autoretrat, és evident que també hi té tot el dret. En aquest cas la pintura és l’art que més implacablement ha expressat la pròpia decadència. Tenim l’exemple de molts artistes, des de Rembrandt fins a Bacon, que van retratar en pròpia carn la fugacitat del temps. La qüestió és diferent quan es tracta d’un altre home. ¿Podem representar la decadència d’un altre home en una novel·la, en una pel·lícula, en una pintura?

Quan l’artista rus Ilià Repin va fer públic el retrat del compositor Modest Mússorgski, immediatament es va suscitar la discussió. Repin va pintar Mússorgski pocs dies abans que aquest morís en un hospital de Sant Petersburg. El compositor tenia 42 anys. Semblava més vell i mostrava, sense cap atenuant, tots els senyals de la seva decadència. L’alcoholisme i la malaltia havien acompanyat la caiguda moral d’un compositor que, en plena joventut, havia arribat al cim de la música russa. El quadre de Repin era precís i dur, com cap fotografia hauria pogut ser. Se’l va anomenar l’“home del nas vermell”, una al·lusió gens pietosa a la condició de borratxo de Mússorgski.

No sé si Ilià Repin tenia dret a pintar així Mússorgski. Realment no ho sé. Segurament no. Però si no ho hagués fet no tindríem un dels retrats més poderosos que s’han pintat. Al cap i a la fi, enmig del desastre hi ha un rescat evident del geni del gran músic. El bon art obté llum fins i tot de la foscor.

Rafael Argullol, Retrat de l'home del nas vermell, Ara, 26/04/2015