Immigració i tragèdia.

El Roto

La pietat i la indignació s’encenen amb la mort de milers de persones a les ribes del mar nostre. Una pietat i una indignació sinceres i inútils, com escriu descoratjat Claudio Magris al Corriere. Sentim la humanitat dels morts i veiem que en certa manera som responsables del seu destí i se’ns encongeix el cor i ens sentim hipòcrites, incapaços de resoldre una situació desesperada. Famílies senceres fugen de la fam, la por i la guerra a la recerca de tot el que significa Europa: la dignitat de les persones, l’imperi de la llei, la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

La causa de la situació gravíssima a què s’assisteix a les costes italianes és la guerra, els mercaders de persones i la precarietat de la vida. La promesa d’un futur en pau i prosperitat dóna el coratge per enfrontar-se a l’horror d’un viatge incert a persones que ho han perdut tot i només els queda l’esperança.

Europa avui no pot acontentar-se amb les belles paraules del passat que tria de pronunciar. La història que ens narrem inclou les morts de desenes de milers d’immigrants. Les ombres de la història són part constitutiva de la nostra identitat.

Com voldríem que fos aquesta frontera? Tan àmplia com ho permetin els recursos. La justícia té condicionants econòmics, i menystenir-los és poc savi. Cal estar alerta, però, perquè el recurs del polític és la tragèdia: totes les decisions són tràgiques, hem d’optar pel mal menor. La política és prudencial: s’adhereix als grans principis però els limita cautelarment per adaptar-los a la mesura nacional.

Llegim aleshores l’article 10 de la Constitució espanyola, que diu que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans”. Aquesta conformitat amb els drets humans es manifesta, per exemple, en les operacions militars i policials de rescat dels fugitius de la misèria, en el respecte i en una aplicació més oberta del dret d’asil. La dignitat humana, principi guia dels drets humans, hauria, doncs, de ser el biaix en l’aplicació de la llei. Sembla com si el mateix sistema normatiu nacional permetés la seva aplicació cosmopolita: atendre el patiment dels estrangers.

Tanmateix, Itàlia ha reduït la despesa dedicada a garantir la seguretat dels immigrants. Això s’ha traduït en més morts evitables però alhora ha funcionat com a mesura de pressió per fer participar els socis de la Unió. Dimarts una cimera dels ministres de l’Interior i d’Exteriors a Luxemburg va establir un pla de 10 punts per fer front a la situació. Federica Mogherini encapçala altre cop el missatge que ha de respondre a la necessitat de crear una política exterior europea. Engrapats a les seves sobiranies nacionals, els ministres no poden fer més que reforçar financerament les operacions Tritó i Posidó, i conjuminar-ho amb mesures policials i l’enviament d’equips europeus per processar de manera conjunta les demandes d’asil.

La rebuda dels clandestins està filtrada per les institucions. No som els pobles els que rebem els immigrants i ens hem d’ocupar del seu benestar, sinó que ho fan les institucions policials i sanitàries. A l’arribada a Europa els supervivents de la travessa es topen amb filtres que no sempre poden superar. La frontera no és permeable, sinó selectiva. Aquesta visió policial de la solució evidencia que els estats pensen aquests afers des de la perspectiva interna. Això és el que els demanen uns ciutadans preocupats per les conjuntures locals i nacionals des de les quals Europa ja no és la solució sinó el problema. No hi ha veritables europeus que comparteixin un espai públic de deliberació. L’àgora no aconsegueix transcendir els límits estatals. La ciutadania europea facilita el moviment i el contacte recíproc, però tendeix fatalment a la disgregació.

Hi ha una opinió pública fragmentada amb recosits d’europeisme que no es consolida en una força comuna, com ho fan als Estats Units. No diem res que no hagués dit Kant fa més de dos-cents anys o que Habermas no hagi publicat en els seus petits escrits polítics. Que cal una política exterior comuna és indubtable. Les imatges de la tragèdia ens inviten a esperar-la. Però cal no confiar-ho tot als sentiments, que són volubles i sovint egocèntrics.

També la racionalitat ens hi empeny. Facin la prova: intentin justificar la negació d’auxili als necessitats des de la seva perspectiva. Oi que no poden? Això demostra que hi ha en vostès un bri de l’esperit que de vegades il·lumina les nostres poques pàgines brillants.

Daniel Gamper, Europa, on ets?, Ara, 23/04/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.