Com ens hem de posar un supositori.

Un amic em comenta que el metge li ha receptat un supositori, un artefacte que ell relacionava amb una infància remota de televisió en blanc i negre. Li dic que, malgrat que no és gaire habitual, encara resulta útil avui dia per solucionar certs problemes als adults. I afegeixo que no se li oblidi posar-se'l al revés del que sembla lògic: la part plana primer, empenyent per la més àmplia i acabada en punta. Em mira atentament per intentar descobrir si li estic prenent el pèl, però l'hi asseguro que el que li he dit és veritat. Encara recordo quan m'ho van explicar a la facultat fa gairebé un quart de segle. En el seu moment també em va sorprendre i em va quedar gravat. No gaire convençut, el meu amic em dóna les gràcies. El torno a veure poc després i, abans que pugui preguntar-li com va anar, m'explica que l'estratègia del supositori invertit va ser un desastre, que allò no acabava d'entrar on havia d'entrar i que se li desfeia a les mans de tant empènyer. Avergonyit, li demano disculpes pel mal consell i li prometo no tornar a repetir-lo mai més.

Aquest episodi, tan escatològic com real, em servirà avui per fer un parell de reflexions. Per començar, que als 20 anys ens empassem qualsevol cosa que un professor ens digui des de la tarima. Sent estudiants no és del tot estrany que ens falti la suficient capacitat de reflexió crítica, que resulta clau per fer avançar el món: és una eina que precisament s'hauria d'aprendre a la universitat, sigui quina sigui la carrera que estudiem. Per desgràcia, només alguns afortunats acaben desenvolupant-la com bonament poden, més a conseqüència dels cops que van rebent, no a resultes de cap pla d'estudis programat. ¿On estaria l'espècie humana si no haguéssim après a qüestionar la veritat establerta i buscar-li les les costures? Moltes vegades no n'hi deu haver, però de tant en tant descobrirem una alternativa millor. El dia que a les facultats ensenyem a dubtar i a raonar més que memoritzar, tindrem per fi una població ben preparada.

Amb l'edat he arribat a la maduresa i l'experiència necessàries per anar més enllà de la normativa acceptada, i per això després de parlar amb el meu amic em vaig posar a fer una mica d'investigació. Immediatament vaig trobar el culpable de tot: un article publicat a la prestigiosa revista mèdica Lancet el 1991. En ell, adduïen una sèrie de raons fisiològiques per recomanar el canvi de forma d'aplicació dels supositoris i feien un estudi a partir de 600 voluntaris, la majoria egipcis, que suggeria que posant la punta plana primer, la inserció és més senzilla i satisfactòria. Les conclusions es van convertir immediatament en dogma: a partir de llavors, no només s'explica així a les facultats de medicina, com vaig poder comprovar en primera persona, sinó que passa a ser l'estàndard que s'ensenya a les escoles d'infermeria de tot el món. O sigui, que si va a un hospital i necessita un supositori, probablement l'hi posaran del revés. Però el més sorprenent és que després d'aquest treball revolucionari, ningú torna a parlar mai més del tema. Un article del 2006, publicat al Journal of Clinical Nursing, se'n feia creus i reclamava que feien falta estudis més complets i extensos abans d'establir una normativa tan universal.

I aquí ve la segona reflexió. Els humans tendim a buscar veritats absolutes, afirmacions immutables que ens permetin trobar un punt d'ancoratge al qual aferrar-nos. Suposo que forma part de la desesperació existencial pròpia de la nostra naturalesa, com ho demostra el fet que hi hagi tants llibres sagrats, escrits fa segles, als quals una bona part de la població encara recorre constantment per buscar una guia vital.

Ens passa menys als científics, perquè se suposa que hem de ser inquisitius per naturalesa, però el cas del supositori és un exemple de com a vegades podem acceptar una hipòtesi amb els ulls tancats sense validar-la com toca. L'article de Lancet es va convertir inesperadament en el nou testament de l'administració de medicaments per via rectal i, si s'ha de fer cas de l'experiència del meu amic, sense comptar amb els mèrits necessaris. Potser simplement és que els esfínters dels egipcis no tenen la mateixa morfologia que la dels europeus i seria necessària una metodologia més flexible. Aquí, com en tants altres casos, el que ha fallat és l'esperit crític.

A vegades coses tan simples com un supositori amaguen una epifania que pot donar lloc a reflexions interessants. Només cal que tinguem els ulls oberts i les preguntes a la punta de la llengua. En la meva recerca, a més, he descobert una altra cosa: l'edifici on treballo porta el nom de la persona que va comercialitzar els primers supositoris en forma de torpede, Henry S. Wellcome. Quin món més petit.

Salvador Macip, L'epifania del supositori, el periodico.cat, 21/02/2014