La difícil hospitalitat.


En una entrevista recent, el ministre de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Alfonso Alonso, comunicava que “els immigrants sense papers que es troben a Espanya tornaran a tenir dret a l’atenció primària en el Sistema Nacional de Salut, però no recuperaran la targeta que els va ser retirada amb l’aprovació de la reforma sanitària del 2012”. Els motius de l’actuació, afegia, són la salut pública i l’interès per no saturar de les urgències.

Evidentment es tracta d’una decisió electoralista, com ho demostra que TVE la utilitzés per obrir el telenotícies. Tanmateix, l’electoralisme, en ocasions, és una virtut democràtica: la proximitat de les eleccions suscita modificacions legislatives per acontentar el poble. Ho hem vist també en aquest diari, amb una pàgina sencera dedicada a les inauguracions que a corre-cuita fan alcaldes i alcaldables. La democràcia no només és una qüestió normativa i ètica, sinó també estratègica.

Ens trobem en aquest cas amb la reintroducció de la universalització de l’atenció sanitària a Espanya. És una qüestió d’hospitalitat, un concepte central de la civilització, que alhora suscita encesos debats sobre els seus límits. Els electors se senten atrets per les crides alarmistes dels partits identitaris, tot i que la flama xenòfoba no sembla que hagi pres en l’electorat espanyol. Tanmateix, si el PP ha decidit de fer públic ara el retorn de l’assistència sanitària universal és perquè pensa que a bona part dels espanyols els preocupa el destí dels immigrants sense papers, que a moltes persones els sembla indigne un sistema que tanca les portes als malalts i als necessitats. Potser el gir del Vaticà cap a la pobresa també hi ha contribuït.

El DIEC2 informa que hoste és tant qui és hostatjat com qui hostatja, i dóna un exemple de la primera accepció: “Hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Aquesta dita té un potencial inflamatori enorme i ens il·lustra sobre l’ambigüitat consubstancial a les accions hospitalàries. En tot cas, causa estupefacció que les autoritats lingüístiques del país posessin aquest exemple en la primera definició del terme hoste, tot decidint de subratllar el perill de l’hospitalitat en lloc de posar l’èmfasi en l’exigència moral de socórrer qui se sent amenaçat. L’acte d’obrir la porta a qui necessita ajuda, un acte que avui en dia confiem a les institucions de l’estat i a les organitzacions socials de tota mena que ajuden les persones que no són ciutadanes, demostra el valor que un poble concedeix als drets. Diu Kant que l’hospitalitat és el dret d’un estranger a no rebre un tracte hostil pel fet d’haver arribat al territori de l’altre.

La limitació dels recursos públics s’ha convertit en una ocasió per discutir sobre els límits de l’hospitalitat. Aquesta va ser la justificació de la llei del 2012. Ara, però, se’ns diu que és més pràctic atendre els sense papers. No s’esmenta que el respecte a la dignitat humana, la seva, però també la nostra, ens hi obliga. L’argument pretén seduir tot l’espectre electoral. Als electors de dretes els parla en termes de salut pública tot actualitzant l’antiga pràctica de les quarantenes: cal curar els malalts immigrats per protegir-nos de les seves malalties. Als d’esquerres els sedueix la deontologia implícita de la mesura, l’humanitarisme.

El dret internacional tradueix l’hospitalitat com a dret d’asil, el qual no cobreix la immigració laboral. Tanmateix, els límits entre els motius polítics i els econòmics o estructurals són difícils de traçar. De ben segur que molta immigració pretesament laboral fuig de la dominació, la qual cosa justificaria una aplicació laxa del dret d’asil, és a dir, de l’hospitalitat.

Però la lògica de la sobirania estatal sosté que no és possible una acollida a tothom amb els braços oberts, que Europa ha de consolidar la seves fronteres i filtrar els que hi vulguin arribar. Filtres que al seu torn es converteixen en naufragis massius al Mediterrani.

Sigui com sigui, la cantarella de la dita “Hostes vingueren...” ressona en la massa encefàlica del lector. Cal malfiar-se de les dites populars, perquè la seva saviesa no sempre és la nostra, i potser ens aboquen a dir una cosa sense pensar-la abans, sense comprendre’n la complexitat. Un assumpte com aquest no es pot deixar en mans de reaccions primàries, llevat que desitgem precipitar-nos en la barbàrie.

Daniel Gamper, Hostes ..., Ara, 15/04/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.