Estats emmurallats.

El Roto

Una altra tragèdia d'immigrants al Mediterrani, que pot arribar als mil morts, a sumar als mil més dels últims deu dies. I als tres mil dos-cents de l'any passat. Persones que fugen del desastre, vaixells de càrrega vells, màfies que exploten els pàries, països fallits, autoritats còmplices, governs que miren a una altra banda, dirigents europeus que parlen de dolor i tristesa però que no fan absolutament res per evitar-ho. “Són homes com nosaltres, germans que busquen una vida millor: famolencs, perseguits, ferits, explotats, víctimes de guerres. Homes i dones com nosaltres. Buscaven la felicitat”, ha dit el papa Francesc.

Ja sé que molts –des dels governs i des dels mitjans de comunicació– diran o pensaran –i no gosaran dir-ho perquè aquest Papa té carisma i això no es toca– que és molt fàcil parlar així quan no es té la responsabilitat d'afrontar el problema. I que es repetirà la canterella que no es pot permetre que entri tothom qui vulgui en una Europa saturada d'immigració. Al preu que morin al mar?

Les paraules del Papa són interessants per diverses raons. Per un reconeixement inusual: “Buscaven la felicitat”, ha dit. És a dir, el Papa admet que es pot aspirar a gaudir a la Terra i que la felicitat no és només una promesa ajornada: la redempció en el més enllà. Però sobretot perquè Francesc se sent obligat a recordar que “són homes com nosaltres, germans que busquen una vida millor”, com quan el pare Vitoria, durant la colonització d'Amèrica, va haver de certificar que els indis també eren fills de Déu. El Papa sospita que per a alguns europeus els pàries de la Terra que truquen a la porta no són com nosaltres i mereixen pagar un alt preu per la seva gosadia. Els nàufrags del Mediterrani, els que s'enfilen a les tanques de Ceuta i Melilla, ens estan preguntant: què és Europa? És una fortalesa que es creu privilegiada, que imposa un peatge que pot portar a la mort els qui volen entrar desesperadament? Perquè entrin alguns, en moriran uns quants.

Què volem que sigui Europa? “Sense un enfocament comú basat en la solidaritat, que doni a les persones l'oportunitat de venir legalment, la propera tragèdia només és qüestió de temps”, ha dit Martin Schulz. No és un predicador, és el president del Parlament Europeu. Alguna cosa hauria de poder-hi fer. Però estem davant un bucle infernal: els immigrants pressionen les fronteres terrestres i marítimes, els governs miren els seus electorats i veuen com es propaga amb èxit el discurs de la por i el rebuig, més encara quan l'austeritat expansiva ha empobrit mig Europa, i no fan res, fins a la propera tragèdia, en què es tornarà a repetir el mateix esquema: horror en les portades dels mitjans de comunicació, por en l'opinió pública, immobilisme dels governants, i silenci.

Matteo Renzi diu que als italians els han deixat sols, però Itàlia ha reduït sensiblement els recursos dedicats a salvament. El Regne Unit vol posar fi als programes de rescat perquè, diuen, en el súmmum del desvergonyiment, que produeixen efecte crida. El Papa té raó de sospitar que alguns governs i ciutadans creuen que els que vénen no són persones com nosaltres i, per tant, no se senten concernits per ells.

Les autoritats europees i nacionals disposen d'instruments per actuar: invertir el que calgui en salvament, deixar d'utilitzar el discurs antiimmigració per satisfer les orelles dels sectors més vulnerables o més reactius de la societat, fer polítiques socials inclusives, perseguir les màfies, treballar seriosament amb els països d'origen, desenvolupar una política internacional eficient.

A Líbia hi ha un caos, al qual Europa, que es va ficar en una guerra i no la va acabar, va contribuir activament. La guerra de Síria provoca una diàspora permanent. Els governants europeus no poden desentendre's d'una tragèdia que interpel·la els valors que Europa tant pregona. Ara es convocaran reunions europees d'alt nivell, perquè sembli que es reacciona davant l'espant. Però els més realistes ja adverteixen: “Enmig de la crisi, és poc probable una resposta ambiciosa”. I, no obstant això, hi ha en joc la dignitat d'Europa.

Si, una vegada més, no s'hi fa res, es continua imposant el peatge de la mort, es continua permetent que uns quants s'enriqueixin a costa dels desesperats, haurem de donar la raó a la filòsofa americana Wendy Brown que, a Estados amurallados, soberanía en declive, presenta la multiplicació de murs i tanques frontereres dels últims anys com a senyal de la debilitat d'uns estats nació en pèrdua de sobirania. “Els estats no dominen ni ordenen, escriu, sinó que reaccionen als moviments i els imperatius del capital, així com davant d'altres fenòmens globals, des del canvi climàtic fins a les xarxes del terrorisme internacional. L'autonomia del polític ha deixat de ser una ficció creïble”.

Josep Ramoneda, El peatge de la mort, El País, 21/04/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.