"La màscara representa l'art i amaga l'home" (Paul Klee).

La màscara de la por by Paul Klee


Malgrat ser uns dels meus autors favorits no estic gens d'acord amb Plató quan ataca la màscara i la vol prohibir a la seva ciutat ideal. A La República una de les objeccions platòniques al teatre és que, amb l’ús de la màscara, es desvirtua la funció de cada home. Per Plató el ciutadà ha de tenir un lloc ben determinat a la comunitat. Però això és impossible: l’home són molts llocs i moltes funcions. La màscara representa aquesta multiplicitat i, en realitat, per arribar a conèixer-nos una mica hauríem de jugar tots els papers de la tragèdia i de la comèdia. La màscara és, per així dir-ho, la universalitat sota la qual es camuflen els individus.

Paul Klee va escriure, en aquesta direcció: “La màscara representa l’art i amaga l’home”. Klee, com bona part de l’expressionisme i l’abstraccionisme moderns, va buscar reflectir el que hi havia més enllà de la pell individual. En conseqüència va recórrer a la màscara per traduir visualment idees i conceptes. En certa manera Goya ho havia fet. Més tard, Edvard Munch ho converteix en poètica pròpia: El crit és una màscara que crida perquè el pintor noruec vol pintar la universalitat del crit. A començaments del segle XX els expressionistes i els cubistes van trobar en les màscares de l’anomenat art primitiu els interlocutors idonis per treballar des d’aquesta perspectiva.

Paul Klee va adoptar un expressionisme particularment essencialista i auster. La màscara es va convertir en una aliada recurrent. El 1932, quan va pintar La màscara de la por, l’amenaça ja regnava sobre Europa. Com Munch respecte a El crit, Klee no va voler pintar un home amb por sinó la por mateixa.

Rafael Argullol, L'home amb la màscara de la por, Ara, 08/03/2015

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació