La bacanal dels andris.

La bacanal dels andris

Sembla que la tragèdia àtica té els seus orígens en les cerimònies rituals en honor del déu Dionís. Així ho afirmava Nietzsche al segle XIX i així, a la mateixa antiguitat grega, ho sospitava Aristòtil. Si aquesta hipòtesi fos certa, la més complexa i profunda reflexió sobre la condició humana estaria arrelada en les celebracions orgiàstiques, un fet aparentment paradoxal que ja intrigava els grecs, per als quals Dionís era un déu estrany, d’origen estranger, fascinant, perillós i transgressor. El millor testimoni ens l’ha deixat un dels grans poetes tràgics, Eurípides, a Les bacants. Totes les jerarquies socials queden trastocades quan irromp el seguici del déu desconegut: el vi s’imposa a la sobrietat; les dones manen sobre els homes; l’hegemonia de la llum correspon a la Lluna i no al Sol. Mentre el déu riu la festa domina el món.

Els ritus pagans van travessar el cristianisme i Dionís -generalment com el Bacus romà- va perviure amb més o menys secret a la imaginació europea. Quan el Renaixement va voler seguir el mestratge de l’antiguitat, Bacus, sovint amb la seva estimada Ariadna, es va convertir en una referència llibertària i lúdica per als artistes que cercaven les noves formes expressives. Sobretot va haver-hi una ciutat, Venècia, carnavalesca com cap altra, que va rendir culte al déu del vi. Giovanni Bellini va iniciar la tradició; Ticià la va culminar amb tres grans obres dedicades al tema.

Destaca, per a mi, La bacanal dels andris, pintura d’esplèndida sensualitat on la composició grupal reflecteix la mateixa atmosfera descrita per Eurípides. Tot és ball i moviment, a excepció del silè que dorm al turó i de la voluptuosa nimfa que, en un primer pla, recorda les venus del mateix Ticià. Als peus de la nimfa, a la partitura, es llegeix: “Qui boyt et ne reboyt il ne seet que boyre soit” (qui beu i no repeteix no sap el que és beure).

Rafael Argullol, El desig del déu que riu, Ara, 15/03/2015