Tarimes, pissarres, pupitres, ordinadors ...


En els darrers trenta anys els únics canvis en profunditat que s'han produït en l'àmbit acadèmic han estat l'allargament de l'escolaritat obligatòria fins als setze anys i la supressió de les tarimes, aquelles plataformes elevades que, a cada aula, resseguien el pany de paret de la pissarra, i en un extrem de les quals hi havia la taula del professor.
Amb l'adveniment de la democràcia, les tarimes -considerades el pedestal de l'autoritarisme i de l'opressió!- van ser eliminades en nom de la igualtat, la fraternitat i la solidaritat. En un estat democràtic, en què tothom sap que el poder rau en el poble (per bé que a ningú no li importa on rau el poble), es veu que era impensable perpetuar el rang de privilegi del professor, entronitzat enfront de l'alumnat, metàfora del poble obrer. Val a dir que les reivindicacions a propòsit de les barreres arquitectòniques van aparèixer anys més tard, coincidint amb la caiguda del mur de Berlín, la gran barrera per excel·lència.
Aquesta reducció simbòlica de poder (dic simbòlica perquè la real s'ha produït al marge de la supressió de les tarimes) va venir acompanyada de la reducció de les dimensions de la taula del professor i de la pèrdua progressiva de la confortabilitat del seient: de la butaca encoixinada de tresillo a la cadira de fòrmica de la cuina. Com era d'esperar, l'efecte immediat va ser la reducció de la visibilitat de la pissarra i a voltes també del mateix professor a partir de la tercera fila. Sovint el professor no veu els alumnes ni ells el veuen a ell, o els cal contorsionar el cos cap a una banda o cap a l'altra, quan el company de davant és alt i capgròs.
És clar que també podríem distribuir l'alumnat a l'aula per l'alçada i el perímetre cranial, de manera que els més alts i caparruts s'asseguessin al darrere i els més baixets i cappetits al davant. Actuant així, tanmateix, no incorreríem en una discriminació flagrant i acomplexadora? I a més a més, on col·locaríem els baixets i caparruts? I els alts i cappetits? Per no parlar dels alts camacurts i de les noies amb talons i cabells estarrufats.
Temo que quan finalment algú entendrà que la qüestió de les tarimes no és cosa de dretes o d'esquerres sinó, senzillament, de sentit comú (com és de sentit comú instal·lar els semàfors per damunt dels caps dels conductors), els ordinadors hauran desplaçat pissarres i professors, i ja no caldrà fer-ne la reivindicació. Amb tot, serà aleshores que tornarem a les tarimes, qui sap si amb crucifix i braç enlaire.

Jordi Estrada, Tarimes, Regió 7, 06/03/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.