Imperatiu categòric vs necessitat natural.


Immanuel Kant, a qui la història ha considerat el més gran dels filòsofs profans, abordà en gran mesura la reflexió moral com ho hauria fet un teòleg. Els éssers humans, deia, són agents morals independents amb un albir completament lliure, capaç d´obeir o transgredir la llei moral: "Existeix en l´home un poder d´autodeterminació, independent de qualsevol coerció mitjançant impulsos dels sentits". Les nostres ments estan subjectes a un imperatiu categòric, assenyalava, del que les nostres accions haurien de ser. L´imperatiu és un bé en si mateix, a banda de totes les altres consideracions, i pot ser reconegut per la següent regla: "Actua només segons la màxima que desitges esdevingui una llei universal". El més important, i transcendental, he de no té lloc a la naturalesa. La naturalesa, deia Kant, és un sistema de causa i efecte, mentre que l´elecció moral és un assumpte del lliure albir, per al qual no existeix causa i efecte. En fer eleccions morals, en aixecar-se per sobre del mer instint, els éssers humans transcendeixen el regne de la naturalesa i penetren en un regne de llibertat que els pertany exclusivament com a criatures racionals.

Ara bé, aquesta formulació dóna una sensació de comoditat, però no té el més mínim sentit en termes d´entitats materials o imaginables, que és la raó per la que Kant, fins i tot sense tenir en compta la seva torturada prosa, és tan difícil d´entendre. De vegades un concepte és desconcertant no perquè sigui profund, sinó perquè és erroni. No s´ajusta, ara ho sabem, a l´evidència de com funciona el cervell.

Edward O. Wilson, Consilience. La unidad del conocimiento, Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barna 1999
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-moral-kantiana

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

The End.