Els nostres judicis morals són projeccions.


La impotència de la raó i la força dels sentiment en la moralitat constitueixen la tesi més important de Hume. (...)

Sense els sentiments adequats res no hi hauria semblant als judicis morals, així que, en aquest sentit, la moralitat és un assumpte del sentiment, no de la raó, i per tant les consideracions moral poden influir sobre la voluntat. Allò que realment sento determina els judici moral que pronuncio, i ja que el judici no té cap altra font, no es podria arriba a ell mitjançant el raonament. El judici és una expressió del meu sentiment, però no és un informe que notifiqui que tinc aquest sentiment. En comptes d´això, és l´atribució d´una certa característica -virtut o bondat- a una acció, a una qualitat personal. Tot i que aquesta característica no existeixi de fet en les accions o en les qualitats personals, els sentiments que tenim en contemplar-les ens duen inevitablement a atribuir-se-la. L´acceptació o l´afirmació del judici moral és doncs una reacció davant el sentiment o un resultat d´ell, però no posa merament de manifest el sentiment de forma d´una exclamació o d´una aclamació (emotivisme moral). Expressem el sentiment mitjançant una asseveració, però no és aquesta una asseveració sobre el contingut de la nostra pròpia ment. Els nostres judicis morals, com els nostres judicis causals, són "projeccions".

Barry Stroud, Hume, Universidad Nacional Autónoma de México, México D. F. 1986

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"