Hume i l´espectador imparcial.


Atès que l´emissió d´un judici moral implica una forma de comunicació universal, és a dir, una comunicació amb altres que poden jutjar de la mateixa manera, per a Hume, qui aprova o censura "ha d´allunyar-se de la seva vida privada i la seva situació individual i ha d´escollir un punt de vista comú a ell i a la resta, ha de commoure algun principi de la textura humana i tocar alguna fibra en la qual tota la humanitat ha d´estar en acord i simpatia" (Una investigació sobre els principis de la moral). Qui jutja ha de considerar-se en una posició especial, allunyat de la seva situació particular, però que el converteix, en una transformació singular, en espectador imparcial i, al mateix temps, té la seguretat que aprova o censura, tal i como ho faria altra persona en el seu lloc. Segons això, quan apareix un sentiment moral ha de tenir-se el convenciment que sent el que els altres senten. Per això, la presència d´aquest sentiment o caràcter humanitari en la naturalesa humana suposa, a més de la impressió mateixa del sentiment, que existeixi un acord universal en l´arrel del judici emès i que, en conseqüència, se simpatitzi amb el seu autor. De mica en mica, amb aquestes paraules, Hume rebutja una lectura subjectivista de la seva posició ètica. Res més contrari al subjectivisme -que pogués semblar per la seva insistència en el paper del gust com a principi moral- que el text següent: "Qualsevol conducta que obté la meva aprovació en tocar el meu caràcter humanitari, aconsegueix també l´aplaudiment de la humanitat en commoure també en ells el mateix principi" (Una investigació sobre els principis de la moral).

José Martínez de Pisón, Justicia y orden político en Hume, Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1992

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"