Els meus respectes.


Em poso al seu lloc. ¿Què succeiria si per la força de l’exili polític o econòmic hagués d’instal·lar-me en un d’aquells països llunyans? La meva condició europea i blanca no em salvaria de la incomprensió ni de la melancolia. A vegades, entre els meus, sento gent que considera els immigrants com a éssers prescindibles. Afirmen, cada vegada amb menys vergonya, que són el pitjor que hi ha de la societat. S’equivoquen. Aquesta gent que ha hagut de travessar els mars, aprendre nous alfabets i buscar-se la vida honradament és l’aristocràcia dels seus respectius pobles. No és un discurs políticament correcte. Es tracta simplement d’assumir quina seria la nostra sensació de confusió en el cas que els immigrants fóssim nos-altres. En cada una d’aquestes cares hi ha l’esforç, la voluntat de progrés, la necessitat de l’arrelament i una cosa molt més dolorosa: la convicció que probablement no tornaran mai a la casa dels seus pares ni a sentir les aromes de la seva infantesa. Algun n’hi deu haver que relaciona l’estrany amb el delicte, com si la nostra condició d’indígenes locals ens portés directament a la santedat. El seu mèrit està precisament en la seva resistència. El nostre mèrit, en canvi, no és un valor adquirit, sinó la sort de viure al mateix lloc on vam néixer.
I, no obstant, camino, escolto, miro i em sorprenc que, de cada quatre conciutadans catalans, un estigui disposat a expulsar aquesta força de la naturalesa que ha sabut sobreposar-se a l’adversitat. Els meus respectes, senyors i senyores. Vinguin d’on vinguin, siguin benvinguts.
Joan Barril, M’he posat al seu lloc, El Periódico de Catalunya, 26/03/2019

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.