Eficiència, productivitat i depressió.

Les dades són impressionants: a principis del segle XX només se sentia deprimida un 0,5% de la població mundial. Avui: un 45 – 50%. És el segon problema de salut física del món. I va en augment a les zones més riques del planeta. Hi ha 3 milions i mig d’infants deprimits als Estats Units i un 6% dels adolescents estan medicats. I això no és degut a què el món sigui pitjor o nosaltres més pessimistes –tot i que probablement siguem més pessimistes perquè tenim més coses. Sinó que és degut, diu Darian Leader –l’autor de La moda negra. Duelo melancolía y depresión (Sexto Piso, 2011) – a què la malaltia i la seva cura van ser inventades a l’hora.

“Com més insisteixi la societat en els valors d’eficiència i productivitat econòmica, més proliferarà la depressió com una conseqüència necessària”, ens diu Leader en un llibre esplèndid que he descobert a la passada edició de la Feria del Libro de Guadalajara i que ha resultat ser d’una lucidesa imprescindible. Una joia. Leader fa un repàs per les nostres concepcions del dol i la melangia. I ens explica de quina manera totes aquestes sensacions i reaccions precises i acurades, avui dia són englobades dins d’una sola paraula: depressió. Ell, diu, creu que és degut a una intenció clara de les farmacèutiques i del capitalisme. I llegeix la tristesa d’una manera social, mecànica i industrialitzada. Un nou angle, absolutament inesperat, de totes les coses de què parlem i que sentim sense saber-ne prou. No és el mateix, diu Leader, estar deprimit que passar un dol. Perquè està deprimit, avui ens han fet creure, té cura. És medicable. I per tant mesurable i exacte.

Però la realitat, vista des d’ell, és que tot es va englobar dins d’una sola paraula quan es van descobrir pastilles per minvar-ne els efectes. La cura i la malaltia, diu Leader, van ser descobertes a l’hora. I la nostra capacitat i / o necessitat d’entendre qui som aquí i ara, ens ha fet reduir-nos, sovint, a subjectes autònoms i amb capacitat de producció.

Avui dia, que s’estén com un pop, aquesta terrible sensació de què el món està arribant a un límit –sensació que comparteixen, més aviat, els habitants del primer món–, és més necessari que mai replantejar-nos què és la tristesa, com es processa un dol i de quina manera hom pot tenir un caràcter melancòlic sense estar deprimit. No fa massa vaig assistir a un congrés sobre el diagnòstic i el tractament de l’autisme. L’havien organitzat uns psicoanalistes de Barcelona i volien saber com construíem la tristesa i el mal des de la literatura. Crec que la percepció que l’art pot aportar a les coses que ens fan pensar en la fi del món és imprescindible, no només per acostar-nos-hi i entendre-les, sinó també per vincular-nos-hi i conviure-hi. Deia John Berger que el que ens espanta són les coses insignificants. Les coses abismals, les que poden matar-nos, ens fan tornar valents. I fer-se valent no és només llençar-s’hi sinó també aturar-nos i provar d’entendre. Perquè el pensament és la primera de totes les accions. Crec que endinsar-se en el llibre de Leader és avui un camí precís per entendre’ns. Anar a algun lloc com si es fes de dia. Estiguem o no disposats després a replantejar-nos la nostra manera d’estar tristos, o de dol. Perquè no és un manual, sinó un assaig que suma, no dirigeix. No us el perdeu!

Lolita Bosch, La moda negra de la depressió, Público, 11/12/2011