L´autora de la idea de simbiogènesi ha mort.
Lynn Margulis by Nualart |
Vet aquí una faula que podria ser la faula de totes les faules. En un altre temps molt llunyà, tant, que els bacteris eren els únics éssers vius que vagaven pel planeta, succeïa que els individus que menjaven bé es movien malament, mentre que els que es movien bé menjaven malament. Aquestes limitacions regulaven en certa manera la competència de les cèl·lules pels recursos disponibles. Però un dia va passar que un bacteri gras que menjava molt bé, però nedava molt malament, es va menjar un altre bacteri que menjava molt malament però era una excel·lent nedador. Aquest episodi devia passar bilions de vegades durant la infància de la vida al planeta. Tot i amb això, aquell dia va succeir un fet que va ser extraordinari de debò, perquè el gras no va digerir l'atleta sinó que li va proposar un pacte simbiòtic: ¿per què no ens movem com tu saps i mengem com jo sé? El pacte no va ser gens fàcil, ja que va trigar la barbaritat de 1.500 milions d'anys a arribar a consumar-se. La faula il·lustra el naixement de la primera cèl·lula eucariota, la cèl·lula totxo que compon la resta del món viu (tots els animals, plantes i fongs) a partir de simples tot i que variats tipus de bacteris, les cèl·lules procariotes. La clau no pot ser més clara: col·laborar per competir millor.
La idea de la simbiogènesi és sens dubte la idea més bella i potent de la
biologia després de la idea de la selecció natural. La seva màxima heroïna, la
gran Lynn Margulis, acaba de morir. Com passa a vegades, la idea que
triomfa té precedents no gaire ben compresos per la comunitat científica del seu
temps. Altres pensadors de l'evolució, com l'alemany Andreas Schimper
(1883), el rus Konstatin Merezhkouski (1909), el francès Paul
Poitiers (1918) o el nord-americà Ivan Wallin (1927), ja havien
especulat amb la idea davant la incomprensió i les crítiques de la major part
dels seus col·legues. La jove Lynn Margulis es va enamorar de la simbiosi
i va ser ella qui finalment va aconseguir descriure amb precisió les fases
concretes del procés que porta dels bacteris a les cèl·lules eucariotes.
No va ser gens fàcil. L'article seminal va ser publicat el 1967 a l'audaç i
prestigiosa revista Journal of Theoretical Biology, però, atenció,
després d'haver estat rebutjat fins a 15 vegades (¡15 vegades!) per altres
publicacions especialitzades de primera línia. Gràcies al seu esforç, la
simbiogènesi avui dia és una teoria consagrada que ja ningú discuteix i que ja
va molt més enllà de les simples cèl·lules.
Fa uns vuit anys Lynn em va convidar a la seva càtedra de Geociències
de la Universitat de Massachusetts a Amherst per fer unes classes als seus
alumnes. Van ser tres dies inoblidables. Es desplaçava a tot arreu veloçment en
bicicleta i en tenia una altra perquè els seus convidats poguessin pedalejar al
darrere seu. Però també li agradava canviar de ritme. Un dia em va sorprendre
amb uns versos d'Emily Dickinson recitats de memòria i a viva veu mentre
ens passejàvem clandestinament pel jardí de la casa contigua a la seva. La casa
del costat no era una casa qualsevol, ¡era la casa on havia viscut sempre la
genial poeta!
Margulis era, es pot dir, de bona família científica. Una de les seves
germanes està casada amb Sheldon Lee Glashow, premi Nobel de física el
1979 amb Steven Weinberg i Abdus Salam per la celebrada teoria de
les interaccions electrofebles. Un altre dels seus cunyats és Daniel
Kleitman, doctorat en física amb els nobel Julian Schwinger i Roy
Glauber i professor de matemàtiques al MIT, on ha fet contribucions notables
a la combinatòria i a la teoria de grafs. A més a més, va ser la primera dona de
Carl Sagan, l'astrofísic conseller de la NASA i sens dubte el divulgador
científic més gran de la història. No vaig poder evitar imaginar-me, per un
moment, el que podia ser un sopar de família en aquella casa.
Un dia que sopava amb Lynn a Barcelona se'm va acudir comentar-li com
seria d'interessant analitzar els microorganismes que tenen els tèrmits fòssils
als intestins per estudiar l'evolució de la simbiosi. «Tinc unes peces d'ambre
al museu de 20 milions d'anys que...», vaig comentar. I no vaig poder acabar la
frase ni el sopar, perquè no es va poder esperar ni un minut a veure el tresor
aquella mateixa matinada. L'any 2002 vam publicar un article a la revista
PNAS que va merèixer la portada de la revista Science News. Anys
després es va intrigar per una peça trobada al desert del Sàhara i que es mostra
a CosmoCaixa com a exemple d'una realitat d'origen desconegut. Al museu la seva
funció és il·lustrar el fet que no ho sabem tot, que el visitant no arriba massa
tard a la ciència, que la ciència sempre està per fer. Uns quants mesos més
tard, Lynn va organitzar la seva pròpia expedició per obtenir mostres
semblants amb les quals poder iniciar una investigació de quatre anys.
Actualment està a punt de publicar-se el resultat. Un misteri menys i un tros
més de coneixement.
Així era Lynn Margulis. Gràcies, Lynn, per haver existit.
Jorge Wagensberg, La gran Lynn Margulis, El Periódico, 03/12/2011
Comentaris