 |
| Max Horkheimer |
La memòria és un vell tema tot i que
si la responsabilitat colpeja tan fort a la nostra consciència en aquest temps
és perquè en aquests últims temps la memòria ha arribat a la seva majoria
d´edat. Durant segles, en efecte, la memòria tenia un recorregut menor, és a
dir, era un sentiment. Tenia com a tasca portar el passat al present
determinades formes vistes, escoltades, olorades, en una paraula, sentides.
(Pretenia commoure’ns, provocar sentiments que ens aproximin a les experiències
passades). Però en els últims temps, la memòria pretén ser quelcom més. Max
Horkheimer afirma que els actes criminals que un comet o els patiments injusts
que causa a un altre estan presents en qui els pateix, però perquè sobrevisquin
a aquesta vivència cal recórrer a una consciència humana que els recordi. Sense
aquesta memòria, aquells fets i aquelles experiències s´extingeixen i no es
podrà llavors dir que van succeir. L´oblit afecta a la veritat i l`existència
del fet. Aquest és el destí per a la major part dels patiments de la humanitat.
Perquè poguessin seguir sent veritat i existint, caldria recórrer a una
memòria, que no oblida, és a dir, a la memòria divina. sense aquesta memòria,
el passat injust s´extingeix i no hi ha justícia que valgui. Arribats a aquest
punt, Horkheimer, marxista i agnòstic, llança aquest desafiament: ¿pot algú
interessat en la justíca no tenir en compta la figura de la justícia divina?
Aquesta és la gran qüestió de la filosofia: com pensar una justícia absoluta
sense memòria divina. Vegeu responsabilitat absoluta (divina). Un cop dissolta
la memòria de la injustícia, ni hi ha raó per a la justícia. La injustícia ha
estat dissolta, no perquè hagi estat saldada, sinó perquè s´ha fet invisible.
D´aquí que, si algú es pren seriosament la justícia, és a dir, la justícia
universal que no només atén a allò gran i significant sinó també a allò petit i
insignificant, ha de recórrer a una memòria que no oblida (la memòria divina).
Aquesta és la gran aporia filosòfica de la justícia. El que és nou d´aquesta
concepció de la memòria és que ja no és un simple sentiment, sinó quelcom que
produeix coneixement: sense la paraula dels testimonis no coneixeríem la
veritat de molts fets; i sense la mirada de la memòria, que fa visible
l´invisible, moltes injustícies no serien saldades. La memòria no és només
sentiment; ara també és coneixement.
Reyes Mate, Luces en la ciudad democràtica,
Pearson/Alhambra, Madrid 2007
Comentaris