L´odi, generós i incluent.

Aquests últims anys he escrit sobre el racisme, la construcció psicològica de l'enemic i la funció política de l'expressió de l'odi a l'altre o del menyspreu del concepte de diversitat. Em pensava que ja havia dit tot el que havia de dir sobre el tema, però en una recent conversa amb el meu amic Thomas Stauder van sorgir algunes qüestions noves -o, si més no, noves per a mi-. Va ser una d'aquelles converses després de les quals no pots recordar qui ha dit això o qui ha dit allò, però en la qual vam coincidir pel que fa a les conclusions.

Les persones tendeixen, amb una insensatesa més aviat presocràtica, a considerar l'amor i l'odi com dos conceptes oposats -alternatives mútuament necessàries i simètriques-. És a dir, si no estimem una persona, l'hem d'odiar, i viceversa. No cal dir, però, que hi ha infinits graus de matisos entre un pol i l'altre. Fins i tot si fem servir aquests termes en sentit metafòric, el fet que m'encanti la pizza però no em torni boig el sushi no vol pas dir que odiï el sushi: només significa que m'agrada menys que la pizza. El fet que estimi algú no vol pas dir que odiï tota la resta; el contrari de l'amor pot ben ser la indiferència. Estimo els meus fills i m'és indiferent el taxista que m'ha portat fa un parell d'hores.

Però el fet concret és que alguns tipus d'amor són aïllants, excloents. Si estic bojament enamorat d'una dona, espero que ella m'estimi a mi i no a un altre (o, com a mínim, no de la mateixa manera). Igualment, una mare sent un amor intens pels seus fills i vol que ells l'estimin d'una manera especial, i mai se sentiria obligada a estimar els fills dels altres amb la mateixa intensitat. Així doncs, l'amor és, a la seva manera, egoista, selectiu i possessiu.

És cert que hi ha el manament que ens diu que estimem el proïsme -els 7.000 milions de sers humans- com ens estimem a nosaltres mateixos. Però en la pràctica, aquest manament ens commina a no odiar ningú; no vol pas dir que hàgim d'estimar un desconegut de la mateixa manera que estimem els nostres pares o néts. Estimo el meu nét més que -per posar-ne un exemple- un caçador de foques que no he conegut mai. Això no significa que tant se me'n dóna si mor un home a l'altra banda del món, però sempre m'afectarà més la mort de la meva àvia que no la d'un desconegut.

L'odi, en canvi, pot ser col·lectiu; de fet, en els règims totalitaris ha de ser col·lectiu. Quan jo era petit, el Partit Feixista em demanava que odiés tots els fills d'Albió, i cada nit a la ràdio Mario Appelius recitava el seu ritual "Que Déu maleeixi els anglesos". Això és el que volen els dictadors i els populistes -i també les faccions religioses fonamentalistes-, perquè l'odi a un enemic comú uneix i fa que tothom senti el mateix abrandament.

L'amor només escalfa el cor en relació amb unes quantes persones; l'odi escalfa el cor de tots els del teu bàndol i pot mobilitzar un grup contra milions de persones: una nació, un grup ètnic, gent que té la pell d'un color diferent o que parla una altra llengua. Un racista italià pot odiar tots els albanesos, romanesos o gitanos. Umberto Bossi, el líder de la Lliga Nord, odia tots els italians del sud (i com que el seu sou depèn, en part, dels impostos pagats pels meridionals, el que fa és una obra mestra de maldat, en què l'odi s'uneix al plaer de fer mal). Quan era primer ministre, Silvio Berlusconi va deixar clar que odiava els jutges i va demanar als italians que fessin el mateix, i que odiessin també els comunistes, malgrat que això impliqués conjurar imatges de persones que ja no existeixen.

L'odi, per tant, no és individualista, sinó generós i incloent, i engloba multituds senceres d'una sola vegada. Només a les novel·les ens diuen que és bonic morir per amor; i en general l'heroi més digne d'imitació és el que mor en derrotar el dolent, l'enemic odiat.

La història de la nostra espècie s'ha caracteritzat per l'odi, les guerres i les matances més que no pas pels actes d'amor, que són intrínsecament menys còmodes i força més cansats si gosen anar més enllà del cercle immediat del nostre egoisme. La nostra inclinació als plaers de l'odi és tan natural que els líders manipuladors no tenen cap problema per atiar-lo. A més, en algunes ocasions fa l'efecte que només ens animen a estimar a través de personatges ficticis i repulsius que tenen el desconcertant costum de fer petons als leprosos.

Umberto Eco, Per què odiem, Ara, 04/12/2011