A
Descartes li interessa per damunt de tot la certesa o seguretat
subjectiva en els coneixements que posseeixo i la seva actitud crítica està al
servei d´aquest interès. Si posem l´atenció en les
Meditacions, veurem que, entre la I i la II, apareixen amb tota
claredat les funcions de purificació i fonamentació, quedant en equívoca
penombra la de delimitació. Per al filòsof de Turena cal començar per posar en
quarantena tots els coneixements amb què, des de l’ infància, me n` he anat
carregant, tasca que es realitza, no mitjançant una anàlisi detallada de
cadascun, sinó atacant els ciments en què s’hi recolzen. La realització d´això
es porta a terme mitjançant el dubte, al llarg del qual es van atacant aquest fonaments
en procés conduint-nos al dubte universal, que, tanmateix, no arriba a ser tal,
atès la certesa indubtable del jo. Amb el dubte s´assoleix un ensorrament i desenrunament dels meus coneixements obtinguts fins a aquest moment, ja que, per no estar
críticament fundats, són coneixements dels que no puc refiar-me.
A aquest procés cartesià de
purificació crítica pel dubte es fa inevitable l´objecció que sovint se li ha
retret: aquest no és un procés real, perquè Descartes no practica un dubte real, sinó metodològic,
“inventant-se” motius de dubte en el seu intent d´universalitzar-la. (...)
Pel que fa a la funció de
fonamentació, aquesta apareix a la II de les Meditacions quan, després de recordar, que igual que Arquímedes només demanava un punt ferm
per moure el món, també ell no li cal més que un fonament ferm i incommovible
per bastir sobre ell l´edifici de totes les certeses del coneixement. Aquest punt és la certesa del jo, de
l´anàlisi de la certesa del qual anirà traient pas a pas tots els elements que
integren aquest edifici.
Sergio Rábade, Teoría del
Conocimiento, Akal, Madrid 1995
Comentaris