La purificació crítica del dubte cartesià.


A Descartes li interessa per damunt de tot la certesa o seguretat subjectiva en els coneixements que posseeixo i la seva actitud crítica està al servei d´aquest interès. Si posem l´atenció en les Meditacions, veurem que, entre la I i la II, apareixen amb tota claredat les funcions de purificació i fonamentació, quedant en equívoca penombra la de delimitació. Per al filòsof de Turena cal començar per posar en quarantena tots els coneixements amb què, des de l’ infància, me n` he anat carregant, tasca que es realitza, no mitjançant una anàlisi detallada de cadascun, sinó atacant els ciments en què s’hi recolzen. La realització d´això es porta a terme mitjançant el dubte, al llarg del qual es van atacant aquest fonaments en procés conduint-nos al dubte universal, que, tanmateix, no arriba a ser tal, atès la certesa indubtable del jo. Amb el dubte s´assoleix un ensorrament i desenrunament  dels meus coneixements obtinguts fins  a aquest moment, ja que, per no estar críticament fundats, són coneixements dels que no puc refiar-me.

A aquest procés cartesià de purificació crítica pel dubte es fa inevitable l´objecció que sovint se li ha retret: aquest no és un procés real, perquè Descartes no practica un dubte real, sinó metodològic, “inventant-se” motius de dubte en el seu intent d´universalitzar-la. (...)

Pel que fa a la funció de fonamentació, aquesta apareix a la II de les Meditacions quan, després de recordar, que igual que Arquímedes només demanava un punt ferm per moure el món, també ell no li cal més que un fonament ferm i incommovible per bastir sobre ell l´edifici de totes les certeses del coneixement.  Aquest punt és la certesa del jo, de l´anàlisi de la certesa del qual anirà traient pas a pas tots els elements que integren aquest edifici.

Sergio Rábade, Teoría del Conocimiento, Akal, Madrid 1995

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"