"La política s´està convertint en un subapartat de la meteorologia".
Decisions que, considerades individualment,
podien no semblar absurdes, com tenir una subprime o hipotecar-se. Però
la suma de tots aquests petits comportaments ha generat, per falta de regulació
i de grans decisions col·lectives vinculants, una ruïna. Som poc intel·ligents
com a conjunt.
D' (altra banda) no estem governats: no hi ha
ningú al timó. El nostre món es un món volàtil, desbocat, i les fórmules
clàssiques de govern central, jeràrquic, vertical, en espais delimitats com els
estats nacionals, resulten totalment ineficaces. Et puc explicar una anècdota: Una vegada, Ulrich
Beck, un dels meus mestres, em va explicar que a principis dels 90 el va
visitar Rudolf Scharping, secretari general dels socialdemòcrates alemanys, per
parlar de cap on anava el món i què calia fer. La xerrada es produïa a la
terrassa, on hi bufava el vent. Scharping intentava encendre un cigarret, però
no ho podia fer perquè era incapaç d'endevinar d'on venia el vent. Beck va pensar: "Esclar, una
persona urbana no sap moure's en escenaris meteorològics".
(La conclusió és que) la política s'està
convertint en un subapartat de la meteorologia o l'oceanografia: es parla de
marees de vots més que de decisions personals. No sabem d'on ve el vent.
(La metàfora que millor explica la situació
d´Europa és) l'al·legoria del joc del gallina: posar-se davant d'un tren a
veure qui és l'últim que s'aparta. O anar amb el cotxe cap al barranc a veure
qui frena més tard, arran del precipici.
Vivim una enorme retracció i una total falta de
confiança: ningú presta, ningú inverteix. Tinc nostàlgia de les passions
tranquil·les, d'emocions més contingudes. Hem passat d'una eufòria desfermada a
una desconfiança radical. I no és bona ni una cosa ni l'altra.
El teòric sap que, en una situació de sobreabundància
d'informació, de fluxos comunicatius que ens travessen sense cap resistència,
la gran prestació de la intel·ligència és la selecció, el filtre. Hem de saber
prescindir d'informació.
(Els problemes són) la intoxicació o la
infoxicació. Hem de saber què és soroll irrellevant i on és la informació
important. L'única decisió sobirana que ens queda és decidir a què no volem
prestar atenció, si no volem acabar ofegats i amb la intel·ligència
sobrecarregada.
(En la vessant pràctica) hem de decidir de manera
més cooperativa i menys sobirana. La sobirania, ja sigui personal o dels
estats, és un gran obstacle per comprendre que la nova gramàtica en què ja
estem instal·lats, que és d'interdependència, de vulnerabilitat compartida, de
risc, ens exigeix una intel·ligència cooperativa per a la qual no estem prou
preparats.
Malgrat que comparteixo la insatisfacció per les
decisions que s'han pres, Europa ha avançat en la unificació d'instruments, de
mutualització de riscos econòmics, com a conseqüència de la crisi, d'una manera
que era impensable fa anys. És curiós: les amenaces comunes ens unifiquen més
que les oportunitats comunes. És l'única dada positiva.
La nova configuració del món ens empeny a
escenaris de més cooperació, de col·laboració entre els estats i els individus.
Això és el més positiu que té una realitat preocupant i vertiginosa.
Passejarem un temps a la vora de l'abisme fins
que Europa prengui les decisions correctes. I avui tots els seus principals
agents saben quines són les que han de prendre.
Daniel
Innerarity, “No estem governats: no
hi ha ningú al timó”, entrevista d´Elisenda Roca, Ara, 05/12/2011
Comentaris