Totalitarisme responsable.
En nom d’una responsabilitat que, per cert, sembla no haver aconseguit un avanç significatiu pel que fa a la sortida de la crisi, la iniciativa de Papandreu no tan sols ha estat qüestionada (cosa legítima), sinó que ha estat demonitzada de manera automàtica. Una altra vegada, s’ha evidenciat que no hi ha cap marge de decisió per als ciutadans; el típic plantejament «tot per al poble, però sense el poble».
El van practicar gentils reis ben vestits; després, militars que adornaven de folklore la seva ideologia; i, ara, uns homes que asseguren defensar el lliure mercat i la llibertat de les persones, i que són prou savis per, en un exercici de paternalisme incomprensible, decidir que la gent no té gaire cosa a dir.
El nou totalitarisme es revesteix de responsabilitat, d’elements tècnics indiscutibles i de corbates de qualitat. La política és, cada vegada més, víctima i gestora d’actuacions que imposen cares invisibles, i les reaccions a la decisió de Papandreu ho evidencien.
Mentre Mario Draghi, ara president del Banc Centra Europeu i abans treballador de Goldman Sachs (ja ho saben, els que controlen el món), assumeix el seu nou càrrec –responent a un altre estrany joc d’escacs–, els grecs han de ser conscients de les conseqüències de la seva decisió. No obstant, es presumeix insultant assumir amb naturalitat que la democràcia és una farsa paternalista que ha delegat poder en institucions controlades per no se sap exactament qui.
Probablement, tot procés d’obertura en la presa de decisions hagi d’anar acompanyat d’un necessari exercici de pedagogia i educació cívica. I, probablement, encara queda molt camí per recórrer. El futur que escriuran els grecs és incert; però tan incert o més és el resultat final d’unes polítiques dictades per determinades institucions i persones que no van ser capaces de predir la fallida d’un sistema econòmic i financer i que, fins al dia abans del crac, deien que tot anava sobre rodes.
Potser arribarà el dia en què els poders públics tindran interès a dotar de cultura cívica els seus ciutadans i fer-los partícips de més preses de decisions… Però, mentrestant, s’ha d’assumir la responsabilitat que va suposar dir que vivíem en una democràcia, i no formar, explicar i fer pedagogia entre uns ciutadans que són sobirans. El futur encara s’ha d’escriure; la Unió Europea s’ha de reinventar, i la democràcia està sumida en una profunda crisi. Papandreu no té una vareta màgica… Però sembla haver plantat cara.
Nacho Corredor, Deixa’m que decideixi per tu, El Periódico, 03/11/2011
Comentaris