En política no hi ha veritats eternes.

El millor de la nit electoral no són les xifres sinó les interpretacions. L'esforç per entendre el sentit del vot que els electors han dipositat silenciosament a les urnes és un dels exercicis més apassionants que existeix. Després d'hores de gràfics i estadístiques, arriba el moment culminant, que és el de l'argumentació: la victòria o la derrota no són tals fins que no apareix el candidat, eufòric o demacrat, davant les càmeres de televisió. L'enfonsament socialista es va fer palès de veritat en la compareixença de Rubalcaba, quan va insistir massa vegades que el congrés seria "ordinari", una poc subtil manera de guanyar temps i aferrar-se a la cadira per fer valdre el vell lema lampedusià que diu que tot canvia perquè res canviï.

De totes les lectures que s'han fet del 20-N a Catalunya, la que segurament ha tingut més adeptes és la que diu que la victòria de Duran avala les retallades que ha fet fins ara el govern de la Generalitat. L'aparell de comunicació de CiU ha triomfat amb aquesta tesi en part gràcies a les innombrables vegades que s'ha repetit per terra, mar i aire. Perquè és legítim i fins i tot admirable que els dirigents de CiU, empesos per l'eufòria després d'una gran victòria, busquin la manera de portar l'aigua al seu molí. El que ja és menys normal és que periodistes pretesament independents ens facin empassar tot l'argumentari com si no tinguéssim memòria ni criteri. Perquè de tant sentir que els catalans aproven les retallades, sospitosament transformades en el nou i asèptic terme polítiques d'austeritat, he arribat a dubtar de si diumenge passat hi havia una urna addicional per aprovar-les o reprovar-les. ¿El 20-N es van celebrar unes eleccions generals a les Corts espanyoles o un plebiscit sobre les tisorades del govern de la Generalitat? La prova que aquesta és una argumentació interessada i construïda a posteriori és que els mateixos que ara busquen l'aval a una política del govern català a través d'unes eleccions generals, fa quatre anys no van dir que els 25 diputats que en el seu dia va treure el PSC avalaven el tripartit que en aquells dies governava a Catalunya. Oi que no? La prova que els arguments es fan anar com es volen és que la nit en què va perdre per 10 a 25 en les anteriors eleccions, Duran va dir que això es devia al fet que CiU no governava. I ara que CiU governa, tenir el poder ja no és, curiosament, un motiu per justificar la pujada de vots.

El que ha passat en aquestes eleccions és potser més senzill, i és que CiU és un partit fort, ben estructurat i que es va saber reconstruir després d'una èpica travessia del desert. Ha tingut la sort, a més, que el seu principal rival es fa gols en pròpia porta un darrere l'altre. En el partit de la política catalana, CiU juga contra ningú, i guanya per incompareixença del rival. És igual que faci retallades o no les faci perquè juga sola. Qui sap, també aquest argument podria ser una perfecta i absoluta fabulació. Perquè en política les veritats són eternes fins que arriben les següents eleccions.

Ernest Folch, Eren unes eleccions o un plebiscit?, Ara, 23/11/2011