Socialdemocràcia i irresponsabilitat.

Alexis de Tocqueville (1805-1859) va visitar els Estats Units l'any 1831 perquè el govern francès li havia encarregat un informe sobre el seu sistema penitenciari. Aquella experiència el va portar a escriure La democràcia a Amèrica, una de les teoritzacions polítiques més importants de la modernitat. El sociòleg francès feia algunes prediccions que en aquell moment del segle XIX devien resultar força desconcertants, com ara que els Estats Units i Rússia estaven condemnats a enfrontar-se, tal com va acabar passant durant la Guerra Freda. De fet, els dos anys que Tocqueville va romandre a Amèrica li van servir essencialment per a albirar com podria ser el món del futur. En general, va demostrar unes capacitats profètiques més que considerables. Mai no va tenir cap dubte que el model social i polític dels Estats Units representava el futur, mentre que l'Europa d'on provenia era, en molts sentits, un vestigi del passat.

Tocqueville pensava que els americans acabarien disposant d'una situació hegemònica a nivell mundial perquè "actuaven per si mateixos", és a dir, perquè el nervi central de coses tan variades com l'activitat econòmica productiva, les associacions filantròpiques o la premsa no depenien de l'estat. Gairebé al final de Sobre la llibertat (1859) John Stuart Mill, que és exactament de la mateixa generació que Tocqueville, es pregunta honestament: i per què hauria de ser millor, això? És a dir, per què és preferible que aquest tipus de coses sorgeixin justament de la societat civil i no pas de l'estat. Mill dóna tres arguments que fóra una mica llarg de desplegar en aquest context, però que podríem resumir en dues paraules: eficàcia i emancipació. El primer concepte forma part del tòpic liberal, i és prou conegut. El segon és molt més interessant, perquè enllaça tota aquesta història amb la idea fonamental de la Il·lustració. De quin tipus d'emancipació estem parlant? D'aquella que, des de la perspectiva il·lustrada, transformaria les masses de l'Ancien Régime en ciutadans individuals i els faria sortir de la seva "minoria d'edat", en feliç expressió de Kant.

En tant que derivada directament de plantejaments marxistes, la socialdemocràcia té el seu principal referent en l'estat i, en conseqüència, entén la iniciativa privada com un fenomen necessari però alhora pertorbador. L'encaix és complicat en la mesura que l'estat socialdemòcrata aspira a ser un mecanisme reordenador, i fins i tot rector, del teixit social, especialment per la via de la redistribució (és a dir, de la transformació dels impostos recaptats en subvencions per a determinades iniciatives que es consideren positives). El model suec entrà en crisi als anys 80 i resultava ja insostenible a començaments dels noranta, amb tres anys seguits de creixement negatiu i un elevat índex d'atur. L'envelliment de la població va fer llavors la resta: el manteniment del sistema esdevingué impossible. Qui ha explicat millor aquests assumptes, per cert, és el polític suec d'origen xilè Mauricio Rojas, que ha visitat diverses vegades Catalunya. La ignorància, sempre tan atrevida, fa que alguns es pensin que allí les coses encara són com en temps de Pippi Làngstrump, aquella nena lliure i feliç.

Tal com vaig provar d'explicar fa una setmana, la socialdemocràcia només va funcionar bé en un context especialíssim i probablement irrepetible, que lligava una piràmide poblacional atípica, derivada de la Segona Guerra Mundial, amb una activitat econòmica frenètica encaminada a reconstruir tot un continent. Aquell èxit va generar unes fortes inèrcies, i per això he començat parlant precisament de Tocqueville. A diferència de la societat emergent que ell va veure l'any 1831, els països que, com Suècia, van experimentar aquest sistema deixen d'"actuar per si mateixos com a societat", seguint amb la fórmula de La democràcia a Amèrica. En aquest sentit, l'estat-providència esdevingué una garantia, però també quelcom que convidava a la inacció i fins i tot, en el pitjor dels casos, a la irresponsabilitat. Aquesta inèrcia s'ha donat tard o d'hora en qualsevol lloc on l'ideal socialdemòcrata ha estat assumit transversalment, tant des de posicions esquerranes com des d'altres molt més conservadores. En l'actualitat, és el cas de la majoria dels estats del sud d'Europa, inclòs l'espanyol. El món que succeirà al de la socialdemocràcia no tindrà probablement res a veure amb el liberalisme clàssic, sinó amb una cosa encara inèdita que neix associada a aquests temps de vaques magríssimes.

Ferran Sáez, Socialdemocracia (i II), Ara, 30/11/2011