En el capitalisme no hi ha redempció.

L'antropòleg francès Marcel Mauss distingia entre el deute correlatiu a un do, un present, un regal, i el deute mercantil, la hipoteca, el préstec, vinculat al preu i al mercat. El do genera un deute positiu que simbolitza una relació de confiança entre persones. El deute mercantil és una relació negativa i objectiva que simbolitza una manca i genera una dependència. El do fa comunitat, crea lligams de fidelitat i amistat, dóna prestigi i reconeixement, i també els seus oposats, la desconfiança, l'enveja, la deslleialtat com es propi de l'espècie humana. El deute mercantil belluga en l'àmbit estricte de l'interès material, genera obligació, crea una relació de submissió del deutor cap al creditor. I tendeix a la individualització, a la fragmentació, a la insolidaritat.

Gràcies al filòsof Alexandre Lacroix he descobert uns fragments de Walter Benjamin que tenen com a títol El capitalisme com a religió. Benjamin, després d'explicar que el capitalisme ha esdevingut un culte sense treva ni pietat, ens diu que és probablement l'única religió que no és expiatòria sinó culpabilitzant. El motor d'aquesta culpa insuperable és el deute. Per això, el catolicisme i el capitalisme mai han acabat d'entendre's del tot. El catolicisme és especialista a generar culpa, però també a sublimar-la i perdonar-la. La confessió i la promesa de redempció donen un gran marge als creients. El capitalisme no: el deute es torna. I quan s'ha tornat, el culte diu que cal contreure'n d'altres. No hi ha redempció. El deute és l'essència de la societat capitalista. El que garanteix la servitud voluntària dels ciutadans.

Avui es parla molt de l'economia de la contribució. Com si les noves tecnologies ens obrissin la porta a una societat en què la cultura del do s'imposés sobre la cultura del deute. I la complicitat en el treball i en la creació sobre la competència i la desconfiança. Molt eficient haurà de ser aquesta nova cultura per alliberar-nos de l'imperi del deute que ens té atrapats a tots: ciutadans i estats. Ja ho deia el Deuteronomi: "Tornaràs els teus deutes".

Josep Ramoneda, El deute, Ara, 13/11/2011