La crítica contemporània de la concepció de l´ésser humà com a "tàbula rassa".
Suposem que la ment fóra, com solem dir, paper blanc buit de caràcters,
sense cap idea. Què cal perquè arribe a tenir-ne? Com arriba a constituir el
vast magatzem que la febril i il·limitada activitat de l’home hi ha inscrit amb
una varietat quasi infinita. D’on procedeixen els materials que constitueixen
la raó i el coneixement? Hi responc amb una sola paraula: de l’experiència.
John Locke (1690), An
essay concerning human understanding.
Aquest text de John Locke serveix al lingüista i psicòleg americà Steven
Pinker de trampolí per llançar una triple croada contra les teories que ell
designa amb l’expressió the blank slate, si fa no fa com tabula rasa,
i que es caracteritzen per una denegació (denial) de la naturalesa
humana. L’essència d’aquestes teories consistiria a afirmar que l’ésser humà
manca d’estructura prèvia a la que en el seu esperit forjaria la cultura. I pel
que fa a això, Pinker cita l’afirmació d’Ortega y Gasset segons la qual l’home
no té naturalesa sinó història.
La humanitat respon a una naturalesa que es diversifica d’acord amb
circumstàncies i que, mitjançant el que els genetistes anomenen polimorfisme,
explica la irreductibilitat del comportament d’un individu al d’un altre
individu. La realització del programa genetista de Steven Pinker i altres
pensadors actuals passa, entre altres coses, per ampliar el mapa de gens que
(com FOXP2) es trobarien vinculats a l’aparició del llenguatge. Però aquesta
ambició precisament és el que evita que Pinker puga ser considerat un pensador
reduccionista. El professor de Harvard és molt conscient que el llenguatge té
lleis que transcendeixen les exigències d’allò d’on sorgeix, lleis que en fan
una mena d’excepció en l’economia de la vida.
És el llenguatge humà un mer instrument per vehicular informació (la qual
cosa equipararia l’home a múltiples espècies d’animals que disposen de codis de
senyals)? És sabut que això ho nega de totes totes Noam Chomsky, que, des de
1966, reivindica, amb creixent acuïtat científica, la cartesiana tesi de les
idees innates (les quals constituirien el suport semàntic del llenguatge i la
marca de la irreductibilitat humana a la condició natural).1 Però l’assumpte es remunta a un pensament que es troba en la
base tant d’allò que anomenem ciència com del que anomenem filosofia, i m’estic
referint a Aristòtil.
1. Convé recordar que en el mateix any 1966 en què apareix
la Lingüística cartesiana de Noam Chomsky, el lingüista francès Émile
Benveniste reprenia un article seu de 1952 que començava amb les afirmacions
següents: «Aplicada al món animal, la noció de llenguatge només s’usa per un
abús terminològic. És sabut que ha estat impossible fins a la data establir que
els animals disposen, encara que siga de manera rudimentària, d’una manera
d’expressió que tinga les característiques i les funcions de llenguatge humà
[…] Les condicions fonamentals d’una comunicació completament lingüística es
revelen absents fins i tot en el món dels animals superiors.» (Benveniste,
1966).
Víctor Gómez Pin, Què és la naturalesa humana?. Mètode, nº 67, tardor 2010
Víctor Gómez Pin, Què és la naturalesa humana?. Mètode, nº 67, tardor 2010
Comentaris