El llenguatge, el sistema nuclear de la condició humana.

by Magritte

Compartim amb altres animals certs òrgans que tenen una funció biològica ben definida, així les dents o la gola, que han estat modelades d’acord amb exigències biofisiològiques i han evolucionat de manera accentuada en la nostra capacitat adaptativa.

De vegades, però, la configuració i ubicació d’alguns òrgans no poden ser explicades referint-se merament a l’adaptació biològica. Això ha estat assenyalat reiteradament per Eric Lenneberg (1985): en certs casos els òrgans evolucionen no per facilitar funcions com la respiració o la ingestió d’aliments, sinó per facilitar l’articulació lingüística. Aquests canvis d’objectiu poden ocasionar (i de fet ocasionen) transformacions radicals, que fan de certs òrgans humans una cosa molt diferent del que pot apreciar-se entre animals molt pròxims, com per exemple els ximpanzés: la laringe ha estat considerada l’exemple paradigmàtic d’aquesta evolució, per dir-ho així, no estàndard. La laringe s’ubica al coll entre l’os hioide per damunt i la tràquea per davall. La laringe és un òrgan de fonació, però, a més, forma part del sistema de conducció aèria de l’aparell respiratori.

Sabut és que, en l’acte de deglució, en arribar l’aliment a la base de la llengua i a la paret posterior de la faringe, diversos mecanismes eviten que s’introduesca en el nas o en la laringe. Un d’aquests mecanismes el constitueix el fet que, de manera reflexa, la laringe es tanca per l’epiglotis. Si no funcionaren aquests mecanismes, restes d’aliment podrien arribar a la tràquea i als pulmons en compte de, com convé, progressar per l’esòfag fins a les càrdies. La laringe i les cordes vocals que s’hi ubiquen funcionen així com una mena de trapa d’emergència, que ajuda a mantenir lliures les vies respiratòries.

Ara bé, perquè complesquen adequadament la seua funció, en els altres animals (ximpanzés i goril·les compresos) la laringe es troba ubicada en la part superior de la gola, darrere de la llengua. Aquesta posició ajuda a evitar, com dèiem, que fragments d’aliment s’introduesquen en la tràquea, perquè quan traspassen la boca són immediatament atrapats. No obstant això, en els humans la laringe es troba ubicada més avall, amb la qual cosa no pot aturar les eventuals restes que es desprenen de la boca. Conseqüència d’aquesta desviació? Que l’ésser humà és entre els animals el que corre major risc d’ennuegar-se, i fins i tot d’ofegar-se, en ingerir aliments.

La interrogació sorgeix immediatament: per què la naturalesa ha permès en el nostre cas una evolució que comporta amenaces potencials? La resposta és que aquesta ubicació de les cordes vocals afavoreix l’articulació de sons lingüístics. En els altres animals la posició elevada de la laringe virtualment exclou l’existència d’un conducte (comú als aparells respiratori i digestiu) faringi que connecte el fons de la boca amb l’obertura de les cordes vocals. Ara bé, aquest conducte serveix de diverses maneres a la producció de sons

En primer lloc incrementa la ressonància, que altrament es trobaria limitada a la que procuren les cavitats oral i nasal. En segon lloc, facilita l’emergència de sons marcadament guturals. Seguint una analogia musical del lingüista A. Scovel, caldria dir que el baríton ve a enriquir les veus de soprano i tenor. Avantatge suplementari de la desplaçada posició de la laringe humana és facilitar subtils diferències entre sons vocàlics (el cas dels vocables anglesos look and luke per exemple). En resum, si l’evolució semblava, en el cas de la ubicació de la laringe humana, seguir un camí erroni, això és degut simplement al fet que hi intervenia una variable que tenia per a la nostra espècie major pes que el que suposa el funcionament fisiològic correcte.

En la mesura que el llenguatge és element nuclear de la condició humana, la seua equivocitat essencial, la mal·leabilitat i potència de lliscament (expressada en les eines possibilitadores del discurs literari) fan de l’home un ésser en gran part inadequat per a la mera economia de l’ordre natural. Mes per això mateix està capacitat per a la instauració d’un ordre en què la naturalesa, en la seua immediatesa (animalitat inclosa), és instrument i no fi, aquest ordre que designem mitjançant l’expressió «vida de l’esperit», que té el nucli en el que Steven Pinker anomena «instint de llenguatge» i que seria la pulsió medul·lar de l’ésser humà, un ésser tan intrínsecament equívoc com improgramable.

Perfecte, inequívoc, programat, o fins i tot reduït a programa, és un computer, eventualment robòtic. De vegades tal programació mostra forats i això és signe de naufragi. No té res a veure tal deficiència amb la porositat de què el llenguatge com a filtre de la intel·ligència humana dóna testimoni. Perquè sense tal imperfecció, el llenguatge purament i simplement no tindria els recursos (metonímies, sinècdoques, etc.) que possibiliten l’emergència de discursos com el poètic, sense valor per a cap cosa excepte per al llenguatge mateix.



Víctor Gómez Pin, Què és la naturalesa humana?. Mètode, nº 67, tardor 2010
http://www.metode.cat/revistes/monografics/naturalesa-humana/que-es-la-naturalesa-humana