Honrats.

El 21 de febrer de 1952 un lladre solitari, Henry Bondurant, va assaltar el banc de la petita localitat de Middleton, Tennessee, armat amb un revòlver. Quan la caixa ja era oberta va aparèixer un home que venia a fer un ingrés i, amb molt de coratge, va intentar tancar la caixa. Bondurant va disparar, i el va ferir en una mà. Aquell tret va alertar el poble.

Middleton tenia una població bàsicament integrada per caçadors. En sentir el tret van agafar les escopetes i van sortir al carrer, just en l'instant en què Bondurant intentava fugir amb un botí de 18.000 dòlars. Els veïns van disparar als pneumàtics del seu cotxe fins que el lladre va abandonar-lo per robar una furgoneta, que també va ser tirotejada. Bondurant va fugir perseguit per un exèrcit de caçadors fins que va topar amb un policia local. És possible que Bondurant sigui un dels delinqüents que més s'han alegrat de ser detinguts.

Després d'una escena així seria lògic que aquella petita població de Tennessee fos proclamada com la "localitat més valenta d'Amèrica", però de fet el títol escollit va ser un altre, el de "localitat més honesta d'Amèrica". I per què? Doncs perquè durant la fugida del lladregot els 18.000 dòlars es van escampar pels carrers de Middleton. Els veïns van recollir-los un per un i quan van ser ben aplegats el banc va constatar, amb una enorme sorpresa, que la xifra total de la devolució ascendia a 18.000 dòlars amb 80 centaus.

Els criminòlegs es fan una pregunta que a la resta de la gent li podria semblar cínica: per què no delinqueixen, les persones? (O, en tot cas, per què no delinqueixen més?) En efecte, si els habitants de Middleton s'haguessin embutxacat algun bitllet ningú els hauria dit res. Però van tornar fins a l'últim dòlar. I amb interessos.

Un altre cas: el 1940 l'Alemanya nazi va envair la petita Dinamarca. Era absurd resistir-s'hi, així que el rei va decretar la desmobilització del diminut exèrcit danès. I per no donar cap excusa als nazis també es va desarmar la policia nacional i local. És a dir, que durant més de 48 hores, el temps que van trigar les forces ocupants a establir-se, Dinamarca va viure en una total absència de forces d'ordre públic. I sí, es calcula que en aquell curt període els delictes van ascendir un 12%. I altra vegada tornem a la mateixa qüestió: com és que en una situació de total impunitat el 88% de les persones van decidir no aprofitar-se'n?

Després de "papa" i "mama" el primer que aprenen els nens és a dir "és meu". Pels pessimistes, això constata la naturalesa egoista de l'ésser humà. Pels optimistes, però, és a la inversa: si un nen sap dir "és meu" és que també entén el concepte "és teu", com ho demostra el fet que encara no ha robat res, i al mateix temps té consciència del seu dret legítim a oposar-se a la usurpació. O sigui, que qualsevol persona educada (ni tan sols ben educada, només culturalitzada) té consciència del que és propi i del que és aliè, i de la injustícia que suposa robar o ser robat. A partir d'aquí els criminòlegs han dibuixat una infinitud de teories per entendre el crim (o l'absència de crims). Al segle XIX els frenòlegs asseveraven que el perfil delinqüent estava inscrit en la forma del crani (!!!), i van ser necessaris immensos esforços racionals per desemmascarar els deliris frenològics; al segle XX es va incidir en les causes socials, quan totes les estadístiques diuen que els pobres són els que menys delinqueixen, i al segle XXI es parla del consum com a incitador a la violència (com si al segle XIX o XX els joves no consumissin).

La policia franquista tenia una expressió que, lamentablement, haurem d'acabar assumint: "los de siempre". En efecte, els xoriços són "los de siempre". Un altre tema és si els enxampen o no. Però mira, noi, si tu ja estaves podrit de diners abans de fer la braguetada del segle, i a més et coronen duc, i et regalen títols i feines regalades, i tot a canvi de tocar-te els ous la resta de la teva vida, i a sobre t'imputen per casos de falsedat documental, prevaricació, frau a les administracions públiques i malversació de fons, saps què, noi? Doncs que si és veritat t'haurien de tancar en una masmorra ben fosca i humida, i llençar la clau al volcà d'El senyor dels anells.

No fa gaire uns periodistes avorrits van anar a Middleton, Tennessee, per saber si el poble commemorava l'atracament de Henry Bondurant. La resposta va ser negativa. "Ara dispararíem contra els banquers", va dir una senyora. I saben per què aquesta bona americana contestava això? Perquè ells no tenen reis.

Albert Sánchez Piñol, Un món massa honest, Ara, 12/11/2011