De "sapiens" a "loqüens": bases per a un humanisme contemporani.


Noam Chomsky
Només les formes en què es concreta la singular relació de l’ésser humà amb el seu entorn, és a dir, les nocions de gènere, espècie o d’individu, permeten eixir d’aquest àmbit de continuïtat amb la naturalesa que caracteritza la vida animal. L’animal atribueix propietats a individus, distingint així entre aquests; l’animal té, doncs, coneixement empíric (adequació a les diferències individuals). L’animal percep, però no percep home, casa o gos, si per tals entenem el concepte, l’universal, que es forja en una ment marcada pel do de fer correspondre a un signe, una idea (capacitat d’eidenai, capacitat d’especificar). Possiblement aquesta tesi enunciada per l’animalista Aristòtil des de l’arrancada de la seua Metafísica és el més difícil d’assumir, i fins i tot d’entendre. Perquè, com imaginar que un ens «distingeix» fins i tot sense tenir «idea»? En aquesta situació es troben els animals i ni tan sols ho aconsegueixen les màquines, pretesament intel·ligents. Distingeix l’animal individus que l’afecten positivament o negativament. Afecció que, sense mediació d’un univers de significats, forja aquesta «consciència primària» aliena a elements constitutius com són el pensament (entès com a reflexió sobre representacions) o el llenguatge. Al contrari, en l’humà (ment amb semàntica) les realitats lingüístiques ameren completament la seua percepció, fins al punt que en els seus Tòpics, Aristòtil pogué escriure aquesta sentència abismal: «Doncs (l’humà) que percep, d’una manera o d’altra efectua ja un juí.»

Un ésser humà és un ésser de juí a tots els efectes i en tota circumstància. Això significa que, fins en les motivacions que majorment comparteix amb la generalitat dels animals, fins en la seua exigència de conservació individual i específica, s’han infiltrat aspectes que les pertorben i que depenen de la raó. Tot animal sent fam per instint de conservació, però potser en cap humà la fam és només l’expressió d’aquest instint. Perquè, de la mateixa manera que distingim entre vinculació purament sintàctica i vinculació semàntica, hem de distingir entre afecte estrictament biològic i aquest mateix afecte quan va carregat de significació, quan és mediatitzat pel semantema.

La màquina no té sentiment i, com que la seua «ment» es limita a computar, no té pròpiament pensament. L’animal no té conceptes i, encara que té sentiments no els dóna sentit, no els interpreta, no els enjudicia (nosaltres ho fem per ell).

Els humans, en tota circumstància, ens relacionem amb l’entorn mitjançant estructures semàntiques i gramaticals que tenen el seu origen en la nostra singularitat biològica i que cal, per consegüent, considerar innates. Innates en el sentit trivial i indiscutible segons el qual nàixer representa haver-les rebut del codi genètic; i només nosaltres les rebem. Això té implicacions a l’hora de considerar què ha de fer-se amb un ésser humà acabat de nàixer pel que fa a la paideia o procés d’educació.

Els educadors es veuen sorpresos pel fet que un nen puga ràpidament aconseguir generar un il·limitat nombre d’enunciats, semànticament correctes, que no ha sentit anteriorment i que, per consegüent, ningú no li ha inculcat. Això constituiria un autèntic misteri si no es donara en el llenguatge la diferència radical entre el que Chomsky designa com a estructura profunda, comuna a totes les llengües, i l’estructura superficial, particular a cada llengua.

Quan passem de l’estructura superficial a l’estructura profunda, totes les llengües guanyen en similitud. Les llengües mantenen entre si diferències, però aquestes no van mai a l’infinit, ja que, per definició, llengua és el que participa de l’estructura profunda, és a dir, d’allò que és comú a tots els humans com a éssers diferents dels parents que constitueixen els altres primats. Hi ha en les llengües un aspecte universal, fruit certament de l’ordre biològic però irreductible a l’estructura de la vida, com aquesta és irreductible a les meres lleis de la física.
Víctor Gómez Pin, Què és la naturalesa humana?. Mètode, nº 67, tardor 2010
http://www.metode.cat/revistes/monografics/naturalesa-humana/que-es-la-naturalesa-humana

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació