L'estudi del pintor.

L'estudi del pintor. 

Sembla que Gustave Coubert va ser el primer pintor que va organitzar una exposició individual. A mitjans del segle XIX, almenys a París, ja eren evidents dos fets: d’una banda, l’artista havia conquerit una llibertat d’expressió sense precedents; de l’altra, l’obra d’art havia esdevingut una mercaderia sotmesa per complet a l’oferta i la demanda. L’artista era lliure, però, com a contrapunt, el seu treball depenia com qualsevol altre producte de les lleis del mercat. L’Església i l’estat no eren definitivament els patrons que havien estat durant segles. La literatura i les arts visuals van retratar amb abundància aquesta situació ambivalent de l’artista, més lliure i més esclau que mai.

Qui ho va fer amb més contundència va ser Charles Baudelaire, amic de Courbet, que va definir l’artista modern a través de les seves contradiccions. Per Baudelaire aquest artista “travessava el desert dels homes”, com si fos un Janus bifront, atent a la fragmentació i a la contingència de la vida urbana, sempre amb un ull melancòlic dirigit a l’absolut. L’art explorava la seva llibertat sense límits i, al mateix temps, representava la seva pròpia servitud, immers, també ell, en la dinàmica fosca de l’especulació i la cobdícia. Va sintetitzar les seves reflexions a El pintor de la vida moderna, un dels assajos clau per comprendre la modernitat.

Courbet no era, estrictament, el pintor al qual es referia el poeta francès; no obstant això, sí que és l’artista que més encaixa en la figura de l’heroi estètic que reclama en aquell assaig. L’estudi del pintor. Al·legoria real, un dels seus quadres més emblemàtics, es pot entendre com un manifest paral·lel al text de Baudelaire. Courbet, en efecte, pinta una al·legoria, però tan real que els protagonistes de la pintura surten cruament de l’existència quotidiana. Al centre del quadre el pintor es retrata acompanyat d’una dona nua, símbol d’una bellesa gens idealitzada, i d’un nen camperol. A l’esquerra hi ha els seus adversaris: els burgesos, els crítics, els indiferents; a la dreta veiem els seus col·legues i amics. Entre aquests últims es veu Baudelaire, testimoni mut de l’escena, el qui ha comprès la missió de l’art.

Rafael Argullol, Aquell qui travessa el desert dels homes, Ara, 25/01/2015