David amb el cap de Goliat.

David amb el cap de Goliat

És evident que podem gaudir d’una obra d’art sense tenir-ne la més mínima informació. El plaer estètic no depèn de la nostra erudició sinó de l’impacte en la nostra sensibilitat. No obstant això, tenir informació sobre una obra pot augmentar la complexitat i profunditat d’aquell plaer. Determinades hipòtesis multipliquen també el caràcter inquietant d’una contemplació. És el cas de David amb el cap de Goliat. Si aquesta és, com s’especula, l’última pintura de Caravaggio, la nostra percepció es fa diferent. Si, a més, el pintor, com s’afirma des de la seva pròpia època, es va autoretratar en el rostre de Goliat, el que sentim es fa més potent i, segurament, més torbador.

Aquestes hipòtesis encaixen bé amb la llegenda de Caravaggio i, encara que fossin falses, confirmen la idea que tenim de la seva concepció artística. David amb el cap de Goliat, potser gràcies al seu format modest, concentra intensament les extraordinàries innovacions caravaggiestes. La foscor és més negra que mai, i la llum, invertint l’òptica renaixentista, deixa de procedir de l’exterior per viure a l’interior de la pell. A Caravaggio els cossos estan incendiats per un foc blanc. Si és l’últim quadre, és un testament desesperat; si és un autoretrat, Caravaggio mostra un sentiment únic de repulsió cap a ell mateix en confrontar-se amb la bellesa adolescent d’un David que sembla anticipar aquells ragazzi di vitaque apareixen a les pel·lícules de Pasolini.

Miquel Àngel, el gran inspirador de Caravaggio, ja es va autoretratar terriblement a la pell sense cos de sant Bartomeu al Judici final. També indicava autorepulsió. Però al cap i a la fi sant Bartomeu va al Paradís, mentre que Goliat, adversari de Déu, és condemnat a la tenebra. A l’espasa de David hi ha una gota de sang i una inscripció abreujada: H-AS OS. Humilitas occidit superbiam. És a dir, la humilitat mata l’orgull.

Rafael Argullol, La humilitat mata l'orgull, Ara, 17/01/2015